Autobiografies permanents:
Stendhal ens introdueix al pensament autobiogràfic.
Sense informar a les persones assistents del taller de la pertinença d’aquestes frases (extretes la majoria de l’escriptura autobiogràfica d’Stendhal), els deixo que escullin la que més identificació tingui amb elles mateixes. A continuació, han d’escriure seguint la reflexió que precedeix aquesta identificació, i en estil lliure, procedir a escriure sobre aquesta identificació. Es tracta de reflexionar sobre la identificació sobre els textos autobiogràfics i generar un tipus d’escriptura personal, que ens faci repensar el perquè escrivim, el com i de què ens agrada escriure. També reflexionarem sobre el què hem sentit i de les dificultats sobre el parlar i l’escriptura de sí, és a dir, l’escriptura de nosaltres mateixos. Així que deixo un foli amb aquestes frases de les quals han d’elegir una o dues que més les representin:
Jo escric en aquest moment un llibre que pot ser una gran estupidesa; son les meves confessions, en un estil proper al de JJ Rousseau però amb més franquesa.
Malgrat totes les malastrugances de la meva ambició no crec pas que els homes siguin dolents o malèvols; no em crec perseguit per ells. (…) Tampoc he tingut la idea de que els homes fossin injustos envers mi.
Jo crec que l’escriptura és el camí de la felicitat. El meu mitjà és aquest.
Em penso que no m’he trobat encara, no sé encara quin serà el meu caràcter. Buscar-me a mi mateix, ser molt sociable, adquirir talents pel món o pel treball si m’ho demanen. Tinc la més gran necessitat d’un pla d’instrucció.
He llençat les meves opcions possibles per la meva felicitat havent-me posicionat davant l’atzar en els darrers anys que vinc de passar? Quin tipus d’humà estic fet? Tinc un bon sentit personal, el tinc ben aprofundit? No em conec prou a mi mateix i sóc dels qui quan arriba la nit i hi penso, em desolo, seré jo bo, dolent, espiritual, imbècil?
No puc donar la realitat dels fets, no en puc presentar més que la meva ombra.
Me embarco en una empresa que no conoce ejemplos y que no conocerá imitadores. Quiero mostrar a mis semejantes un hombre en toda la verdad de su naturaleza; y ese hombre seré yo. Yo mismo. Siento mi corazón y conozco a los hombres. No estoy hecho como ninguno de éstos que he visto. (…) si la naturaleza ha hecho bien o mal rompiendo el molde con el que me hicieron, solamente se puede juzgar después de haberme leído.
Cuando, después de mucho tiempo, se nos ha educado de acuerdo con las opiniones del mundo, acabamos descubriéndonos a nosotros mismos. Entonces empieza la tarea del pensador y llega el momento de solicitar su ayuda, no como educador, sino como alguien que se ha educado a sí mismo y que tiene experiencia de ello”. Friedrich Nietzsche. El caminante y su sombra, Madrid, clásicos de siempre, 1994, pàg.134
Si escribes tu vida, en cada página tendría que haber algo que ningún hombre haya oído nunca” y que: “lo quiera o no, el que se explora a sí mismo acaba explorando todo lo demás. Aprende a verse pero, de pronto, si es que ha sido honesto, aparece lo demás y resulta ser tan rico como él mismo lo era, y en última instancia más rico”. Elias Cannetti.
La vida es un ovillo que alguien ha enmarañado. Ésta sólo tiene sentido si se desenrolla y se dispone en línea recta o se enrolla bien. Pero en sí misma, es un problema sin núcleo. Envolverse sin ningún lugar alrededor del cual envolverse. Fernando Pessoa
Cuando uno ha llegado a encontrarse a sí mismo, es preciso saber perderse de vez en cuando, para volver a encontrarse después: siempre y cuando, claro está se trate de un pensador. Friedrich Nietzsche
Catherine Chabaud, la primera navegant que va donar la volta al món sola i sense escales, va narrar la seva aventura al llibre Possibles rêves, escriu: “necessitat d’escriure per dominar l’angoixa, expulsar el dubte, identificar el torbament”. No és una reacció extravagant. Segons Cioran, “tota paraula és una paraula més” i l’escriptura és un remei “a l’inconvenient d’haver nascut”. Jean Genet, va escriure: “Escriure és l’únic recurs quan s’ha traït”. És a dir, quan se sent la vergonya d’haver-ho fet. Per ser menys conegut, em referiré a Hans Christian Andersen. Des de la infància va tenir consciència de la seva incapacitat per enfrontar-se amb els conflictes de la vida diària. Fou un nen solitari, que tenia por de tornar-se boig com el seu avi. Es planyia de no poder gaudir de les coses com els altres. Inventar històries fou el seu refugi i, possiblement, la seva salvació. José Antonio Marina; Anatomia de la por; Editorial Anagrama/Empúries, Barcelona, 2006.
Què és narrar- se? Què aporta la narració?
Per apostar pels alumnes mentre els aportem altres models:
- Noves formes de relatar – se
- Un nou procés de recerca o d’investigació i d’escriptura. Et subjectives alhora que ens narrem.
- L’anècdota i la vivència cap a l’evolució o la transformació. Reconstrucció de la vida professional, perspectiva autocurativa, compromís, artística, biogràfica…
- Aprenentatge des de l’experiència.
- Què pensa l’home? Què diu? Que fa? Crisi de l’individu.
Com ens narrem? Perquè?
- El problema del jo i la vida; la inscripció en el món, la identitat, la relació amb l’altre, la relació amb el món.
- Història, poder, subjecte, temps, memòria, imaginació, representació, retòrica, paraula i vers.
- Qui parla en l’autobiografia? Com parlem i a qui parlem en la història de vida? Aquesta és la columna vertebral de la narració.
- En primera persona: les contradiccions, els personatges dins del “JO”, les cares, els vehicles, la doma de l’experiència, els conflictes, la ruptura, el supervivent que sosté la història i ha de sostenir el sentit, el sentit de l’experiència i de l’existència (veritable sosteniment de l’autobiografia).
- En segona persona: al·ludeix al lector, per mantenir implicació o el diàleg amb un mateix. El sí i un desdoblament, entre un autor i un lector.
- En tercera persona: Stendhal (el mirall): la distància amb el narrador, crueltat i veritat, narrador i saviesa, la recerca de la millor versió de nosaltres mateixos. Alter egos.
- Metàfores / identitat / temps: La formalització de la narració, el text i la seva relació amb la personalitat. Escoltar i detectar la veu del narrador i els estats d’ànim que reflecteixen.
- Posar-se en ordre un mateix (Juan Goytisolo): relació amb els altres personatges, com es constitueix el personatge, en positiu (quines complicitats descriu) i en negatiu (fòbies, conflictes). Com es resolen els conflictes. Quines posicions morals pren. En quins dilemes s’adscriu.
- Narrar – se és construir – se, detectar – se, identificar – se. Sentit o coherència?
- La relació amb els altres:
- On es troba el nostre jo? Com ens situem davant del llenguatge? Com ens parlem? I davant del silenci? Quin univers és el nostre? Quines dinàmiques entre els canvis dels jos i els de l’entorn? Quins són els llocs? Panoràmics o puntuals?
- Relació amb el temps: Quina és la nostra relació amb el temps? Com és el pas del temps? Quins són els canvis? Quines són les èpoques i les visions sobre elles? Temps i memòria. Canvis de llenguatge. Canvis d’identitat.
- Estil i veu: construcció del personatge des de la construcció. Ruptura dels límits. Autoconstrucció com a apropiació. Autoconsciència o subconscient. Màscara o mirall? Autor, narrador o personatge? Trama – argument – pretext. En quins relats estem atrapats? Quines possibilitats ens obren?
- Aspectes diversos:
- Època i formes externes.
- Límits entre text i vida.
- Relació amb el lector: el coneixement.
- El 3er JO: com es constitueix el jo. Pacte autobiogràfic (Lejeune).
- El feminisme i el perfil definit amb diferències, autoafirmacions.
- Vida i història. Hermenèutica i sentit. La subjectivitat. Desfer nusos. Nivells de profunditat.
“hemos aprendido que el hombre no es, deviene, somos ante todo, transformación, metamorfosis. Reivindicar hoy la memoria no significa pretender ingenuamente, volver a la ilusión de un gran relato. Pero sí tomar conciencia de los relatos operativos. Somos prosa al tiempo que poesía, relato y metàfora, memoria y exploración”. (Jiménez a Gil Cantero, Educació i crisi del subjecte en Teoria de l’educació 13, 2001, 45-68)
- Atendre al desig com a necessitat pedagògica: ens cal un pensament fort, una jerarquia de valors, un poder d’elecció, resistència a la pressió, solidesa davant la dissolució: “el reconocimiento que debo estar dispuesto a dejar valer en mí algo contra mí, aunque no haya ningún otro que lo vaya a hacer valer contra mí.” (Gadamer a Gil Cantero, Educació i crisi del subjecte en Teoria de l’educació 13, 2001, 45-68)
Reflexions posteriors:
Després dels agraïments pel taller (la implicació i participació de les 16 participants va ser màxima) no deixo d’estar perplex per la gran passió que genera el tema i les posicions trobades que comporta el tema. La veritat és que trobar-me que, de manera general totes les participants van trobar aixopluc en l’escriptura (algunes de forma apassionada), va ser un gran goig pel qui escriu. L’escriptura és i s’ha de viure com un autèntic plaer i ha de fer i provocar una navegació real i tranquil·la per les línies que recobreix. Ha de generar emocions, sensacions, que poden qüestionar a la persona, que l’han d’implicar un viatge, i veig que moltes de les persones que hi participen, s’imbueixen de tots aquests mites, s’hi impliquen, s’hi introdueixen en una mena de viatge emocional que les condueix a pensar en llocs vitals molt llunyans de l’instant present, de la pulsió egocèntrica del moment, distants de la necessitat corporal. De ben segur que el cos ja no és qui ens governa en el moment d’escriure. Ja és una altra la instància que ens transporta. Les mans i la ment són ara d’un altre ens. Ens fa viatjar i gaudir mentre ens obliga a qüestionar-nos sobre la passió més sentimental, en els records més viscuts, més intensos i, per tant, en la memòria més enclavada i significativa.
Després d’uns vint minuts d’escriptura silenciosa i reflexiva, fem els quatre grupets que han de promoure les primeres reflexions. Les primeres que es desperten sobre les dificultats sobre el fet d’escriure i sobre un mateix. Poques persones han manifestat fer-ho sense cap mena de dificultat i total llibertat. Més o menys la majoria de la gent ho han fet amb certes reticències, i davant de possibles lectures o comentaris, hi ha hagut qui reconeixia que la sinceritat és molt difícil que hi aparegui de forma complerta. Per tant, hi ha coincidència en assenyalar que la qüestió d’escriure genera certa dificultat i que ens desperta resistències. Primer de tot, ens qüestiona i això sempre crea certa impressió, i després que provoca la sensació de sentir-nos observats. Hi ha qui també diu que s’han sentit molt lliures, però és en casos de persones que ja han tingut un rodatge en l’acció d’escriure. La majoria de persones expressen la dificultat d’escriure, i és que hi ha hagut la coincidència en apreciar el prejudici en assenyalar l’escriptura com un mitjà poc accessible o antipàtic, i que genera un rebuig. Aquesta és una de les qüestions que ens genera un allunyament, i que ens fa que hi hagi una dificultat en poder-la treballar personalment. Una altra de les dificultats que apareix és la de les reticències que se’ns desperta, és la de parlar de nosaltres mateixos i de la problemàtica derivada d’una cultura de la consciència (massa practicada i interioritzada) d’un cert pudor en parlar de nosaltres mateixos. Per tant, els temes que es versen de manera més general són les resistències, les problemàtiques i/o obstacles que hem de superar per parlar de nosaltres mateixos. Salvant algunes excepcions, tothom ha superat pors i algun que altre judici sobre sí mateixos. De totes formes, hi ha qui també comenta que haguessin llegit sense cap mena de problema.
Al passar al debat general es parla sobre els sentiments que s’han propiciat, i es parla d’un diàleg de molts estímuls, de memòria, de compromís, d’imaginació, d’infància i joventut. Es parla també de poesia, de metàfores (com la del cabdell de Pessoa), i per tant parlem de paraules i de com ens generen estats emocionals; parlem també de curació i del problema del dolor, i que per tant es consensua que l’escriptura genera i transforma, i com a tal, es converteix en una gran eina promotora d’estats anímics i reflexius. Parlem sobretot, d’autoconeixement, i surt també com a eina de diari, com a eina d’autodiàleg, ja que no hem d’oblidar que estem dialogant amb nosaltres mateixos, i així ens estructurem i així ens autoconstituïm en la vida; per tant l’escriptura pot ajudar en refer-nos i a ordenar tot aquest diàleg interior. Parlem de contes i una participant ens explica el de J.J. Millàs «el cinco y el espejo» http://robin-libros.blogspot.com.es/2008/12/numeros-pares-impares-e-idiotas-de-juan.html on es juga amb el mite de si som mirall o si juguem a certs personatges, de les paradoxes a les que ens condueix aquest tema i de totes les esquizofrènies en les que ens sumeix, de vegades, la vida pública en el món postmodern actual. I és així, on podem accedir a les preguntes essencials que tot ésser humà ha d’esgotar per poder accedir al nostre «JO profund» que és el gran comès al qual pretenem accedir i pel qual defensem l’autobiografia com a eina didàctica. Precisament per arribar a un sentit personal (o a la possible coherència). Si més no, acabem la reflexió dels tallers sobre si és la coherència personal, o és més prioritari el sentit personal. Amb aquest toc més filosòfic (i al qual cadascú s’ha de respondre d’una manera més individual, ja que depèn dels dilemes sobre els quals ens hem de respondre), acabo aquesta reflexió amb alguns interrogants sobre els quals ens hem d’anar responent en qualsevol exercici autobiogràfic, i pels quals començar una història de vida:
Perquè hem escollit la nostra frase? Quines són les raons que ens condueixen a escriure sobre cada tema? Com ha estat el fet d’escriure? Qui ha parlat? Com ho ha fet? Des de quina veu? Què ens ha proposat l’escriptura? Quina història us ha capficat? què us ha plantejat? quin relat o quin tipus de relat us atrapa?
Són aquests interrogants, alguns de possibles per poder anar generant les reflexions posteriors al fet d’escriure, Perquè aquest és el principal benefici de l’escriptura, que és el fet de la reflexivitat que ens proposa, i que ens fa reviure i regenerar un major i millor autoconeixement a tota la nostra experiència i que ens duu a teixir d’una manera realment empoderadora sobre el nostre jo i la nostra essència. Podeu comprovar-ho: només cal paper i llapis, o les nostres indispensables pantalles.
Ens falta seguir dialogant, ja que el temps del taller se’ns fa curt. Crec que tothom hauria repetit un altre taller on poder seguir reflexionant sobre el que s’ha generat i el que es generarà en les reflexions que a ben segur s’hauran propiciat en aquest taller.
41.407614
2.160932