Archive for the ‘ Llenguatge i art ’ Category

El lobo estepario II. La re-lectura y el taller.

Dejamos en el anterior artículo la primera aproximación sobre Harry Haller. De como sus demonios le atormentan, de como sus despiadados iguales siguen en la misma línea. El dramático resultado su aislamiento voluntario, su encierro deseado: la bola de cristal que le protege.

Le protege, sí pero ¿de qué? de un mundo que no comprende, que no escucha, que no valora. Una protección que se transforma en una sensación que le boicotea y le aísla, desde una cómoda sensación de liberación, ya que el ser encuentra un ligero acomodo en el que sentirse uno mismo. Este ser que aprehende y que no tiene que liberarse más de la grisácea sensación de sentirse una masa con la que hay que interactuar. La relación con el mundo actual se mueve desde un juego de intercambio constante, con multitud de reglas, compromisos generales, buenas caras contínuas, multitud de actuaciones inconscientes, desde las que los humanos regulamos las relaciones sociales. A eso jugamos, intercambios que devienen juegos donde juegan también jerarquías, donde el ganar-perder está bien presente. Esto es lo que se propone en el funcionamiento de estos juegos, y hay personas que son apartadas de estas regulaciones en las que no cabemos todos, ya que hay seres que disponen de otros gestos habituales, con diametrales oposiciones con eso que reflejan cierta incapacidad social aparente, que Hesse lo define carnalmente en este pasaje:

«Pero en ellas veo algo más: un documento de la época, pues la enfermedad psíquica de Haller es – hoy lo sé – no la quimera de un solo individuo, sino la enfermedad del siglo mismo, la neurosis de aquella generación a la que Haller pertenece, enfermedad de la cual no son atacadas sólo las personas débiles e inferiores, sino precisamente las fuertes, las espirituales, las de más talento. Estas anotaciones – y da lo mismo que tengan por base mucho o poco de sucesos reales – son un intento de vencer la gran enfermedad de la época no con medios indirectos ni paliativos, sino procurando hacer a la misma enfermedad el objeto de exposición. Significan literalmente un paseo por el infierno, un paseo, ora lleno de angustia, ora animoso, a través del caos de un mundo psíquico en tinieblas, emprendido con la voluntad de atravesar el infierno, mirar frente a frente el caos, soportar el mal hasta el fin. «

El caos de un mundo psíquico en tinieblas representa o se manifiesta en esa enfermedad de la que adolece Harry Haller y que refleja el personaje de Hesse (el que narra aquí los pesares de Harry) que en este pasaje nos describe el paisaje de Harry, que como bien dice, representa un documento de la época, y no sólo eso, sino que todavía no hay ser humano que haya logrado visualizar salida a ese estado general para nuestra humanidad. Una enfermedad en la que se sume cualquier persona que como Harry no dispone de voluntad de encajar en los juegos eternos de sociabilidad, de consumo y vaciamiento cultural, dialógico o espiritual en la que nos hemos sumergido desde la revolución industrial. Una sensibilidad especial, un talento diferente o una simple predisposición hacia lo bizarro o a lo esencial sobre la expresión, el arte o al uso de ellas bastan.

Lo que nos planteamos aquí es la ampliación de posibilidades para estos seres de poder realizarse sino es con las artes, y en concreto, la que se puede reivindicar desde aquí aprovechando fenómenos como el que nos predispone a escuchar y a sensibilizarnos. Es precisamente desde este «lobo herido» el que nos remueve y que nos puede agudizar nuestros recursos para con estas personas que deben de sufrir en silencio ese aislamiento. Hablamos de una escritura que deviene un arma de poderosa expresividad y que con las nuevas herramientas de comunicación pueden ser un gran medio para llegar y acceder a la afectividad, mientras damos a conocer nuestros devenires. Un medio poderosísimo al servicio de las personas que, del aislamiento de antaño, pueden encontrar una plataforma desde la que conectar con personas que se pueden interesar por estos temas. Una escritura que representa un material sensible desde el que describir toda una geometría emocional y en la que emplazarse en su propio tiempo y con su propio yo, conectándose con sus propios iguales (¿habéis pensado cuántos de nosotros hemos traspasado estas incomunicaciones?), y encontrarse con estas herramientas afectivamente con otras personas, que al ponerse en común, abren nuestras emociones colocándolas en interacción colectiva.

De aquí que ponga el caso de Harry Haller, ya que puede devenir un ejemplo de persona que experimenta una sed de conocimiento, de palabra, de arte, de emociones puras que no se ven recompensadas. Unas emociones que recupera gracias a personas que le hacen ver un lado de la vida que son las que proporcionan la afectividad. Es decir, en el sumo placer de ponerlas en juego o en exponerlas mientras encuentran abrigo bajo la comprensión y el arrebato del reconocimiento mútuo. Ésas que te liberan y alimentan la emoción de expresar múltiples pasos que se realizan al conectar pensamientos y compensar el ansia de comunicarse y emocionarse juntos.

Hemos podido constatar que al gran Harry Haller sólo le bastaba encontrar a quién darse a conocer, dar a entender sus partes tan arquetípicas y hacerse ver. Por necesidad, por experimentar, o por simple deseo o trascendentalidad. Da igual, pero el hecho importante aquí es que hay que compartir males o deseos. En este ámbito nos movemos y es esta la motivación en la que nos movemos, la de generar las relecturas que nos proporciona la escritura: la de los talleres donde traspasarnos los límites de nuestro empobrecido autoconocimiento, mediante el ejercicio de la escritura, y el posterior diálogo con quien quiera colocarse al lado del conocimiento mútuo y crea que eso te puede ayudar a aprender y a crecer.

Recordamos pues el taller 1 por el que empezamos a circular las ideas en presente, con unas pautas por las que empezar a mostrar nuestro interior que siempre desea lograr un camino de salida:

Taller 1 : la comprensión de ser;

Partir del conocimiento de nosotros mismos. 

A)Ayudarse de las visiones de los demás y saber escuchar.

B) Observarse a sí mismo y recurrir a la expresión de nuestro interior.

C) Aprender del diálogo, del saber esperar el momento de la salida y/o la solución.

D) Comprender y aprender de la adversidad y del aprendizaje interior, del saber esperar.

E) Comprender y aprender a través de los ojos de los demás y de sus experiencias, y de la relación emocional que se establece.

El aprendizaje constante desde el conflicto interior, si es puesto en juego a través de personas respetuosas y en clave de comprensión mútua, siempre logra el objetivo de depurar los pensamientos, de abrir más el conocimiento en la búsqueda de alternativas, es decir, en la nueva contemplación de un pensamiento renovado. Este es el aprendizaje desde el diálogo, aunque comporte cierto dolor, que por ser compartido queda ampliamente compensado.

Seguiremos en la senda que nos dejó el gran Herman Hesse a través de Harry. Él nos puede suponer un gran antídoto a una de las enfermedades que inauguramos en el siglo pasado, para la que no hemos encontrado aún antídoto.

Freedom writers (història d’aula de la mestra Erin Gruwell amb les seves històries de vida resilients) I

 Avui comentem la peli que utilitzo com a exemple en moltes classes Freedom Writers; o una professora que no admet el seu destí ni el dels seus alumnes. 
 http://es.wikipedia.org/wiki/Freedom_Writers «burdamente» traduïda com a «Diarios
de la calle» com tantes vegades passa, i us en passo aquí una reflexió ben acurada tant de la peli, com del que se n’extreu. En realitat crec que ens pot ser molt útil per a qualsevol que s’enfronta al fet educatiu en qualsevol nivell o funció, i en vulgui comprometre tant en les seves finalitats, com en tot el que pertoca a la realització professional, i evidentment – com a fenomen humà – acostar-nos a la dimensió profunda com a transmissió espiritual, en tant en quant, com a professió vocacional implica el fet humà, l’espiritual i emocional. També ens interessa per la història que escriu la gran mestra Erin Gruwell i la peculiar, imaginativa i creativa relació que estableix mentre trenca tòpics, convencions i jerarquies immobilistes i absurdes, i ens mostra noves maneres de relació no-infantilitzades o discriminatòries, i per la dimensió que assoleix tota la història que va descrivint gràcies a la seva gestió de la creació del recurs d’un clima a l’aula, gràcies a la implicació que origina en tots els seus membres, assolint la cooperació on hi ha segregació racial. Tot amb l’objectiu de poder ensenyar i transmetre precisament el que s’estavaperpetuant com a model educatiu en el barri de Long Beach a Los Angeles.
Ja sé que molts dirien que la peli mostra la realitat de manera poc realista (jo també ho crec en algun moment de la peli i en algun trailer que mostro), però ens hem de quedar amb la idea i amb tots els components de relació, estil i tracte que hi porta fins la darrera consecuència didàctica i humana, en pos d’arribar a la idea de que els seus alumnes trenquin els seus límits i estableixin unes formes de pensament radicalment diferents que els ajuda a reflexionar i a canviar tota la seva dimensió vital i relacional. Una referent aquesta mestra de la que us recomano almenys veure atentament la peli ja que us inspirarà i emocionarà a parts iguals.
La utilització de les històries de vida sembla vetada en les aules de secundària quan en aquesta pel·lícula esdevé un recurs enorme per treballar els aspectes de trelació (tan individual com grupalment), una eina de relació tutor – alumne molt útil per filtrar i rebre millor comunicació, i per tant millora de la informació, i en aquest filtratge de la relació tutor – alumne, sempre difícil en aquestes alçades, adquireix noves quotes i possibilitats com a eina didàctica i guia de l’aprenentatge en molts sentits. Si orienta en la relació i l’aportació didàctica pot ser molt rica tant expressiva, com emocionalment, ¿perquè no s’utilitza? com és possible que estigui només utilitzada marginalment en acadèmies o en estudis complementaris? perquè tot just ara es veu el seu servei per l’escriptura fenimenològica i experiencial en alguns ensenyaments ben concrets? El meu objectiu aquí és donar a conèixer l’exemplle d’Erin Gruwell i reflexionar amb l’ajuda de la informació que adjunto.
Us passo per tal que veieu el que us he anunciat:
1- el trailer de la peli
2- escena del joc de la ratlla.
3-escena amb un parell d’històries de vida dels diaris que surten.
3- muntatge PPT amb la visió pedagògica sobre l’experiència de la docent de la peli.
4- Un altre mntatge reflexiu.
Trailer:
Joc de la ratlla:
Història:
Anàlisi pedagògic

Lobo estepario (Herman Hesse)

Empezamos aquí una serie de revisiones literarias que nos implican de manera clara y decidida, también en los crecimientos personales que nos ayudarán a tejer desde nuestras acciones, que se inspiran desde otras almas que idearon o visualizaron desde sus miradas, desde las cuales pretendemos construir. Herman Hesse nos deja un legado intuitivo y visionario que avanza en los peligros de la incomunicación que se vertían en nosotros con la modernidad (mitad del siglo XX) y que dibuja almas que hacen patente el aislamiento y la dificultad del momento para el alma humana.

Apasionante visión sobre Haller (El lobo estepario), el hombre que se odia a sí mismo, que se aísla, que ya no puede con su alma… te despedaza y te sume en la indigencia emocional en la que se siente su personaje y a cualquiera que lo pretenda acompañar. Nos hace comprender lo que significa el encierro y el aislamiento en cualquier institución, y también la que nos ejercemos ante tanta opresión social y cultural también en lo personal. Pensemos en los lobos – en nuestra esencia, en nuestro espíritu más auténtico –  y démosles posibilidades de ampliar estepas y praderas. Basta ya de puertas al campo; mirar qué dice el alter  ego de Hesse:

(…) «la mirada del lobo estepario atravesaba penetrante todo el mundo de nuestro tiempo, toda la fiebre de actividad y afán de arribismo, la vanidad de entero y el juego superficial de un espiritualismo fementido y sin fondo… ¡Ay!, y por desgracia la mirada profundizaba aún más; llegaba no sólo a a los defectos y a las desesperanzas de nuestro tiempo, de nuestra espiritualidad y de nuestra cultura: llegaba hasta el corazón de toda la Humanidad, expresaba elocuentemente en un solo segundo la duda entera de un pensador, de un sabio quizá, en la dignidad y en el sentido general de la vida humana. Aquella mirada decía: «¡Mira, estos monos somos nosotros! ¡Mira así es el hombre!» Y toda celebridad, toda discreción, todas las conquistas del espíritu, todos los avances hacia lo grande, lo sublime y lo eterno, dentro de lo humano, se vinieron a tierra y eran un juego de monos».

Hay que evitar el repliegue que experimentamos a menudo, con el miedo como telón de fondo ahí agazapado pero siempre de la mano, y plegarse entre todos juntos para sumar y así evitar el desastre en el que nos encerramos. Quizá el conocimiento y la conciencia de la problemática ayude a reforzar, nuestros propios pliegues, para aprender a navegar y a replegarse sin desbandada, con la ayuda del otro, reclamando la escucha y expresando nuestro verdadero ser. Aprender a navegar desde el legado de Herman Hesse. El que comprendió la soledad del que se siente extemporáneo. del incomprendido, o del que se odia porque no se comprende. La imposibilidad de ser feliz o la de irradiar más que conflicto interior sin que se pueda comunicar más que con personas sensibles a ese dolor. Aprender de ese dolor, de esa soledad y crecer desde algún punto desde el que emerger.

Por tanto abrimos con esta obra esencial de la literatura contemporánea para conducirnos por una serie de talleres reflexivos donde experimentar a través del autor y el personaje. De especial presencia e importancia en este caso de la grandiosa novela esteparia, la relación que establecen el autor/personaje (a través de dos narradores diferentes) y que cumplen los diferentes roles que abren el crisol entre el autor (alter ego) y el personaje (quizá uno de los más autobiográficos posibles de toda la obra Herman Hesse). En buena lid se enfrentan, mejor dicho se confrontan, y de esa relación escrita, surge una mayor comprensión de su situación en el mundo. La complejidad está servida.

Taller 1 : la comprensión de ser;

Partir del conocimiento de nosotros mismos. 

A)Ayudarse de las visiones de los demás y saber escuchar.

B) Observarse a sí mismo y recurrir a la expresión de nuestro interior.

C) Aprender del diálogo, del saber esperar el momento de la salida y/o la solución.

D) Comprender y aprender de la adversidad y del aprendizaje interior, del saber esperar.

E) Comprender y aprender a través de los ojos de los demás y de sus experiencias, y de la relación emocional que se establece. El aprendizaje constante desde el conflicto interior.

L’ansietat i la por. Què i com actuen? Es poden desbloquejar?

http://www.rtve.es/alacarta/videos/documentos-tv/documentos-tv-miedo-cuerpo/513502/

 

Us recomano vivament el visionatge ben atent d’aquest documental sobre la por i els mecanismes que acaben derivant en tot tipus d’ansietats, fòbies o bloquejos i que convoquen en gran mesura autolimitacions i dimissions en les nostres lluites existencials. Trobareu en aquest documental al gran J.A. Marina que ja va diagnosticar tipus de pors, causes, mecanismes i possibles antídots de la por en el seu assaig esplèndid «Anatomía del miedo, Anagrama«. També es parteix de moltes veus des de la ciència i com es lluita i s’ha lluitat des de la ciència, i com esdevenen molts dels autoenganys que compliquen el problema. Però també quins són els mecanismes que poden assolir en el seu autocontrol.

La por és un mecanisme vital necessari, però és imprescindible tenir-lo sota control. Els científics han assolit la seva minimització de forma química però, en una part, han suavitzat en excés els símptomes acomodant-nos en situacions que no fan més que aguditzar les causes que els provoquen. Observem en el documental que en les societats actuals de la comoditat (bàsicament en els països més modernitzats) hem adquirit massa eines per poder fugir,  però poques per aprendre a lluitar contra els seus efectes. Resultat: poques capacitats assolides per afrontar el dolor, les dificultats, mentre les grans farmacèutiques van ampliant les seves arques potenciant la maquinària publicitària que fomenten aquests recursos de la por.

Una de les grans aportacions del documental (on apareixen diferents varietats de tallers) és que el cos i el llenguatge esdevenen dos recursos ben poderosos per adquirir aquests recursos. El cos perquè és quelcom que hem abandonat a les premisses consumistes que ens fan viure amb una ansietat promoguda per vides estressades i amb massa velocitat, fet que ens defuig la tasca d’escoltar-nos i de percebre’ns en cadascun dels moments que vivim. Llavors resulta que necessitem ansiolítics o ajudes per poder dormir o descansar, quan resulta que portem al cos a extrems d’estrès insultants per nosaltres mateixos. L’escolta al nostre cos és en molts casos veritablement nul·la o inefectiva. Per tant afloren molts tallers d’expressió corporal que foragiten els símptomes de l’ansietat i mantenen en molta més alerta als mecanismes d’escolta del cos que poden desfer els autoenganys en els que ens instal·lem.

L’altre recurs fonamental és el pensament, i com a tal, disposa de l’element poderós que atorga el nostre autoconeixement. El llenguatge esdevé el mecanisme que més pot afrontar les causes que ens ha fet naufragar, que ens ha promogut les nostres dificultats que deriven en incapacitacions greus, fins arribar a la patologia. La soledat és la gran promotora d’aquestes pors, i les societats ens condueixen a grans processos de soledat, i per tant, a les activacions de tots els símptomes que ens patologitzen. Cal buscar en les grans xarxes socials d’afecte que en les nostres societats estan apaivagades o es localitzen en certs sectors molt concrets. Ja sabem què ens pot conduir als processos de solitud, però costa d’evitar-la en aquesta vida tan tecnificada i en crisi, i el llenguatge, en la seva gran diversitat de tons i recursos, el que pot activar en aquestes xarxes d’afecte és una amplitud de possibilitats. Per començar ens atorga la seguretat en les  persones que, d’aquesta manera, poden accedir a aquests afectes dels quals estan mancats. Però hi ha més, que són els mecanismes que podem activar en el nostre interior i que poden reconduir moltes situacions enquistades. El contacte amb altres persones, les dialèctiques que s’inciten dins dels grups d’afecte, la paraula que pot transformar emocions garantint canvis a nivell emocional i, com a conseqüència, també en el pensament, la pertinença a un grup i la solidaritat que es mobilitza internament, són alguns dels beneficis si la persona intenta des de la voluntat, de generar moviments a través de l’interior. A partir de la paraula, ja sigui des de l’oralitat i la escriptura, podem ampliar els cursos que pot emprendre una paraula realista i que vol «realitzar-se». Ofereix reflexió, calma, escolta activa i realitat o objectivitat. Són algunes de les que més ens poden ajudar en desactivar els circuits de la por i l’ansietat.

Podem fer multitud d’accions per lluitar amb totes les causes que ens mantenen en alertes constants, però amb aquest reportatge i article, podem concloure que tots podem adquirir moltes eines de ben variades i que trenquen el cercle de medicacions i inseguretats. En aquesta pàgina intentarem trobar aquelles eines que més fomentin els recursos de la persona, i en poder desemmascarar les pors «inqüestionades» o irracionals. Aquesta és la nostra voluntat i així seguirem denunciant els camins pels que ens fan transitar en les societats de les pors i modernitats de les solituds mal encarades o mal enfocades. Noves visions de nosaltres mateixos són necessitats ben òbvies del jo en la societat de les patologies de l’ansietat.

Taller històries de vida; escola d’estiu de l’educació de persones adultes (II)

Autobiografies permanents:

Stendhal ens introdueix al pensament autobiogràfic.

Sense informar a les persones assistents del taller de la pertinença d’aquestes frases (extretes la majoria de l’escriptura autobiogràfica d’Stendhal), els deixo que escullin la que més identificació tingui amb elles mateixes. A continuació, han d’escriure seguint la reflexió que precedeix aquesta identificació, i en estil lliure, procedir a escriure sobre aquesta identificació. Es tracta de reflexionar sobre la identificació sobre els textos autobiogràfics i generar un tipus d’escriptura personal, que ens faci repensar el perquè escrivim, el com i de què ens agrada escriure. També reflexionarem sobre el què hem sentit i de les dificultats sobre el parlar i l’escriptura de sí, és a dir, l’escriptura de nosaltres mateixos. Així que deixo un foli amb aquestes frases de les quals han d’elegir una o dues que més les representin:

Jo escric en aquest moment un llibre que pot ser una gran estupidesa; son les meves confessions, en un estil proper al de JJ Rousseau però  amb més franquesa.

Malgrat totes les malastrugances de la meva ambició no crec pas que els homes siguin dolents o malèvols; no em crec perseguit per ells. (…) Tampoc he tingut la idea de que els homes fossin injustos envers mi.

Jo crec que l’escriptura és el camí de la felicitat. El meu mitjà és aquest.

Em penso que no m’he trobat encara, no sé encara quin serà el meu caràcter. Buscar-me a mi mateix, ser molt sociable, adquirir talents pel món o pel treball si m’ho demanen. Tinc la més gran necessitat d’un pla d’instrucció.

He llençat les meves opcions possibles per la meva felicitat havent-me posicionat davant l’atzar en els darrers anys que vinc de passar? Quin tipus d’humà estic fet? Tinc un bon sentit personal, el tinc ben aprofundit? No em conec prou a mi mateix i sóc dels qui quan arriba la nit i hi penso, em desolo, seré jo bo, dolent, espiritual, imbècil?

No puc donar la realitat dels fets, no en puc presentar més que la meva ombra.

Me embarco en una empresa que no conoce ejemplos y que no conocerá imitadores. Quiero mostrar a mis semejantes un hombre en toda la verdad de su naturaleza; y ese hombre seré yo. Yo mismo. Siento mi corazón y conozco a los hombres. No estoy hecho como ninguno de éstos que he visto. (…) si la naturaleza ha hecho bien o mal rompiendo el molde con el que me hicieron, solamente se puede juzgar después de haberme leído. 

Cuando, después de mucho tiempo, se nos ha educado de acuerdo con las opiniones del mundo, acabamos descubriéndonos a nosotros mismos. Entonces empieza la tarea del pensador y llega el momento de solicitar su ayuda, no como educador, sino como alguien que se ha educado a sí mismo y que tiene experiencia de ello”. Friedrich Nietzsche. El caminante y su sombra, Madrid, clásicos de siempre, 1994, pàg.134

Si escribes tu vida, en cada página tendría que haber algo que ningún hombre haya oído nunca” y que: “lo quiera o no, el que se explora a sí mismo acaba explorando todo lo demás. Aprende a verse pero, de pronto, si es que ha sido honesto, aparece lo demás y resulta ser tan rico como él mismo lo era, y en última instancia más rico”. Elias Cannetti.

La vida es un ovillo que alguien ha enmarañado. Ésta sólo tiene sentido si se desenrolla y se dispone en línea recta o se enrolla bien. Pero en sí misma, es un problema sin núcleo. Envolverse sin ningún lugar alrededor del cual envolverse. Fernando Pessoa

Cuando uno ha llegado a encontrarse a sí mismo, es preciso saber perderse de vez en cuando, para volver a encontrarse después: siempre y cuando, claro está se trate de un pensador. Friedrich Nietzsche

Catherine Chabaud, la primera navegant que va donar la volta al món sola i sense escales, va narrar la seva aventura al llibre Possibles rêves, escriu: “necessitat d’escriure per dominar l’angoixa, expulsar el dubte, identificar el torbament”. No és una reacció extravagant. Segons Cioran, “tota paraula és una paraula més” i l’escriptura és un remei “a l’inconvenient d’haver nascut”. Jean Genet, va escriure: “Escriure és l’únic recurs quan s’ha traït”. És a dir, quan se sent la vergonya d’haver-ho fet. Per ser menys conegut, em referiré a Hans Christian Andersen. Des de la infància va tenir consciència de la seva incapacitat per enfrontar-se amb els conflictes de la vida diària. Fou un nen solitari, que tenia por de tornar-se boig com el seu avi. Es planyia de no poder gaudir de les coses com els altres. Inventar històries fou el seu refugi i, possiblement, la seva salvació. José Antonio Marina; Anatomia de la por; Editorial Anagrama/Empúries, Barcelona, 2006.

Què és narrar- se? Què aporta la narració?

Per apostar pels alumnes mentre els aportem altres models:

  • Noves formes de relatar – se
  • Un nou procés de recerca o d’investigació i d’escriptura. Et subjectives alhora que ens narrem.
  • L’anècdota i la vivència cap a l’evolució o la transformació. Reconstrucció de la vida professional, perspectiva autocurativa, compromís, artística, biogràfica…
  • Aprenentatge des de l’experiència.
  • Què pensa l’home? Què diu? Que fa? Crisi de l’individu.

Com ens narrem? Perquè?

  • El problema del jo i la vida; la inscripció en el món, la identitat, la relació amb l’altre, la relació amb el món.
  • Història, poder, subjecte, temps, memòria, imaginació, representació, retòrica, paraula i vers.
  • Qui parla en l’autobiografia? Com parlem i a qui parlem en la història de vida? Aquesta és la columna vertebral de la narració.

 

  •   En primera persona: les contradiccions, els personatges dins del “JO”, les cares, els vehicles, la doma de l’experiència, els conflictes, la ruptura, el supervivent que sosté la història i ha de sostenir el sentit, el sentit de l’experiència i de l’existència (veritable sosteniment de l’autobiografia).

 

  •   En segona persona: al·ludeix al lector, per mantenir implicació o el diàleg amb un mateix. El sí i un desdoblament, entre un autor i un lector.

 

  •  En tercera persona: Stendhal (el mirall): la distància amb el narrador, crueltat i veritat, narrador i saviesa, la recerca de la millor versió de nosaltres mateixos. Alter egos.

 

  • Metàfores / identitat  / temps: La formalització de la narració, el text i la seva relació amb la personalitat. Escoltar i detectar  la veu del narrador i els estats d’ànim que reflecteixen.
  • Posar-se en ordre un mateix (Juan Goytisolo): relació amb els altres personatges, com es constitueix el personatge, en positiu (quines complicitats descriu) i en negatiu (fòbies, conflictes). Com es resolen els conflictes. Quines posicions morals pren. En quins dilemes s’adscriu.
  • Narrar – se  és construir – se, detectar – se, identificar – se. Sentit o coherència?
  •  La relació amb els altres:
  • On es troba el nostre jo? Com ens situem davant del llenguatge? Com ens parlem? I davant del silenci? Quin univers és el nostre? Quines dinàmiques entre els canvis dels jos i els de l’entorn? Quins són els llocs? Panoràmics o puntuals?
  • Relació amb el temps: Quina és la nostra relació amb el temps? Com és el pas del temps? Quins són els canvis? Quines són les èpoques i les visions sobre elles? Temps i memòria. Canvis de llenguatge. Canvis d’identitat.
  • Estil i veu: construcció del personatge des de la construcció. Ruptura dels límits. Autoconstrucció com a apropiació. Autoconsciència o subconscient. Màscara o mirall? Autor, narrador o personatge? Trama – argument – pretext. En quins relats estem atrapats? Quines possibilitats ens obren?
  • Aspectes diversos:
  •   Època i formes externes.
  • Límits entre text i vida.
  • Relació amb el lector: el coneixement.
  • El 3er JO: com es constitueix el jo. Pacte autobiogràfic (Lejeune).
  • El feminisme i el perfil definit amb diferències, autoafirmacions.
  • Vida i història. Hermenèutica i sentit. La subjectivitat. Desfer nusos. Nivells de profunditat.

hemos aprendido que el hombre no es, deviene, somos ante todo, transformación, metamorfosis. Reivindicar hoy la memoria no significa pretender ingenuamente, volver a la ilusión de un gran relato. Pero sí tomar conciencia de los relatos operativos. Somos prosa al tiempo que poesía, relato y metàfora, memoria y exploración”. (Jiménez a Gil Cantero, Educació i crisi del subjecte en Teoria de l’educació 13, 2001, 45-68)

  • Atendre al desig com a necessitat pedagògica:  ens cal un pensament fort, una jerarquia de valors, un poder d’elecció, resistència a la pressió, solidesa davant la dissolució: “el reconocimiento que debo estar dispuesto a dejar valer en mí algo contra mí, aunque no haya ningún otro que lo vaya a hacer valer contra mí.” (Gadamer a Gil Cantero, Educació i crisi del subjecte en Teoria de l’educació 13, 2001, 45-68)

 Reflexions posteriors:

Després dels agraïments pel taller (la implicació i participació de les 16 participants va ser màxima) no deixo d’estar perplex per la gran passió que genera el tema i les posicions trobades que comporta el tema. La veritat és que trobar-me que, de manera general totes les participants van trobar aixopluc en l’escriptura (algunes de forma apassionada), va ser un gran goig pel qui escriu. L’escriptura és i s’ha de viure com un autèntic plaer i ha de fer i provocar una navegació real i tranquil·la per les línies que recobreix. Ha de generar emocions, sensacions, que poden qüestionar a la persona, que l’han d’implicar un viatge, i veig que moltes de les persones que hi participen, s’imbueixen de tots aquests mites, s’hi impliquen, s’hi introdueixen en una mena de viatge emocional que les condueix a pensar en llocs vitals molt llunyans de l’instant present, de la pulsió egocèntrica del moment, distants de la necessitat corporal. De ben segur que el cos ja no és qui ens governa en el moment d’escriure. Ja és una altra la instància que ens transporta. Les mans i la ment són ara d’un altre ens. Ens fa viatjar i gaudir mentre ens obliga a qüestionar-nos sobre la passió més sentimental, en els records més viscuts, més intensos i, per tant, en la memòria més enclavada i significativa.

Després d’uns vint minuts d’escriptura silenciosa i reflexiva, fem els quatre grupets que han de promoure les primeres reflexions. Les primeres que es desperten sobre les dificultats sobre el fet d’escriure i sobre un mateix. Poques persones han manifestat fer-ho sense cap mena de dificultat i total llibertat. Més o menys la majoria de la gent ho han fet amb certes reticències, i davant de possibles lectures o comentaris, hi ha hagut qui reconeixia que la sinceritat és molt difícil que hi aparegui de forma complerta. Per tant, hi ha coincidència en assenyalar que la qüestió d’escriure genera certa dificultat i que ens desperta resistències. Primer de tot, ens qüestiona i això sempre crea certa impressió, i després que provoca la sensació de sentir-nos observats. Hi ha qui també diu que s’han sentit molt lliures, però és en casos de persones que ja han tingut un rodatge en l’acció d’escriure. La majoria de persones expressen la dificultat d’escriure, i és que hi ha hagut la coincidència en apreciar el prejudici en assenyalar l’escriptura com un mitjà poc accessible o antipàtic, i que genera un rebuig. Aquesta és una de les qüestions que ens genera un allunyament, i que ens fa que hi hagi una dificultat en poder-la treballar personalment. Una altra de les dificultats que apareix és la de les reticències que se’ns desperta, és la de parlar de nosaltres mateixos i de la problemàtica derivada d’una cultura de la consciència (massa practicada i interioritzada) d’un cert pudor en parlar de nosaltres mateixos. Per tant, els temes que es versen de manera més general són les resistències, les problemàtiques i/o obstacles que hem de superar per parlar de nosaltres mateixos. Salvant algunes excepcions, tothom ha superat pors i algun que altre judici sobre sí mateixos. De totes formes, hi ha qui també comenta que haguessin llegit sense cap mena de problema.

Al passar al debat general es parla sobre els sentiments que s’han propiciat, i es parla d’un diàleg de molts estímuls, de memòria, de compromís, d’imaginació, d’infància i joventut. Es parla també de poesia, de metàfores (com la del cabdell de Pessoa), i per tant parlem de paraules i de com ens generen estats emocionals; parlem també de curació i del problema del dolor, i que per tant es consensua que l’escriptura genera i transforma, i com a tal, es converteix en una gran eina promotora d’estats anímics i reflexius. Parlem sobretot, d’autoconeixement, i surt també com a eina de diari, com a eina d’autodiàleg, ja que no hem d’oblidar que estem dialogant amb nosaltres mateixos, i així ens estructurem i així ens autoconstituïm en la vida; per tant l’escriptura pot ajudar en refer-nos i a ordenar tot aquest diàleg interior. Parlem de contes i una participant ens explica el de J.J. Millàs «el cinco y el espejo» http://robin-libros.blogspot.com.es/2008/12/numeros-pares-impares-e-idiotas-de-juan.html  on es juga amb el mite de si som mirall o si juguem a certs personatges, de les paradoxes a les que ens condueix aquest tema i de totes les esquizofrènies en les que ens sumeix, de vegades, la vida pública en el món postmodern actual. I és així, on podem accedir a les preguntes essencials que tot ésser humà ha d’esgotar per poder accedir al nostre «JO profund»  que és el gran comès al qual pretenem accedir i pel qual defensem l’autobiografia com a eina didàctica. Precisament per arribar a un sentit personal (o a la possible coherència). Si més no, acabem la reflexió dels tallers sobre si és la coherència personal, o és més prioritari el sentit personal. Amb aquest toc més filosòfic (i al qual cadascú s’ha de respondre d’una manera més individual, ja que depèn dels dilemes sobre els quals ens hem de respondre), acabo aquesta reflexió amb alguns interrogants sobre els quals ens hem d’anar responent en qualsevol exercici autobiogràfic, i pels quals començar una història de vida:

Perquè hem escollit la nostra frase? Quines són les raons que ens condueixen a escriure sobre cada tema? Com ha estat el fet d’escriure? Qui ha parlat? Com ho ha fet? Des de quina veu? Què ens ha proposat l’escriptura? Quina història us ha capficat? què us ha plantejat? quin relat o quin tipus de relat us atrapa?

Són aquests interrogants, alguns de possibles  per poder anar generant les reflexions posteriors al fet d’escriure, Perquè aquest és el principal benefici de l’escriptura, que és el fet de la reflexivitat que ens proposa, i que ens fa reviure i regenerar un major i millor autoconeixement a tota la nostra experiència i que ens duu a teixir d’una manera realment empoderadora sobre el nostre jo i la nostra essència. Podeu comprovar-ho: només cal paper i llapis, o les nostres indispensables pantalles.

Ens falta seguir dialogant, ja que el temps del taller se’ns fa curt. Crec que tothom hauria repetit un altre taller on poder seguir reflexionant sobre el que s’ha generat i el que es generarà en les reflexions que a ben segur s’hauran propiciat en aquest taller.

Taller històries de vida; escola d’estiu de l’educació de persones adultes (I): Descripció

HISTÒRIES DE VIDA
Objectius:

  • Accedir a les possibilitats dels diferents significats del nostre passat i present
  • Construir identitat des de la metodologia narrativa accedint a la totalitat del ser

Continguts:

  • Autoconstrucció de la identitat, des del treball sobre la dimensió temps i els encadenaments que la paraula ens proporciona.
  • Propostes transformadores de la història de vida des d’una interpretació en una mirada on la paraula poètica pren protagonisme.
  • Històries de vida que responen als diferents personatges que portem dins, al llarg del temps.
  • Possibilitats metodològiques i didàctiques per a l’aula i en les relacions educatives.

Metodologia:

La metodologia es descriurà i combinaran entre les dues dimensions clau que marcaran els temps del taller:

1- Dialògica, amb una primera part d’exposició d’experiències per part del tallerista de diferents estils d’escriptura, i amb part grupal on construir els aprenentatges que es poden cercar des de les parts transformadores des d’elements narratius diversos que més ens interessin. Amb independència d’edats i nombre d’alumnes, cercarem quins són els nostres moments ‘cimera’ de vida, o en els que es destaquen, condicionen o generen ruptures. Possibilitat de poder recrear alguna part escrita i/o creativa sobre les nostres històries de vida.

2- Reflexiva, des d’on refer les dimensions expositives de diferents moments de vida, l’una de personal i l’altra la que es descriu entre les relacions interpersonals. S’experimentaran quins són els principals elements que es posen en joc, a través de l’art de la pregunta sobre aquests elements, en el moment en què ens presentem amb els altres els principals trets identitaris, i la influència que tenen alhora de les principals eleccions de la vida. Repensar les crisis, ruptures, alegries, aprenentatges, desaprenentatges, caràcters, personalitats, mites, orientacions, decisions, bloquejos, tòpics, justificacions, autolimitacions, punts forts i febles, etc.

Aprofundiment personal i trasllat a les possibilitats a l’aula de les històries de vida i de la narració i les mancances que desenvolupem per dificultats alhora de narrar-nos.

La educación es una liberación, la pedagogía una forma de producir la libertad, y tanto la educación como la pedagogía han de preocuparse no de lo disciplinar o producir saber, sino de transformar sujetos. No producir sujetos, sino llevarlos a procesos de transformación de su propia subjetividad.

Michael Foucault

 

Comencem a crear (II); què ens ofereix la infància com aprenentatge?

En l’article que ens precedeix, proposàvem un canvi de mirades per generar la millora de relacions pare – mare – fills – escola. S’entén que per la millora general de les relacions educatives en l’escola, i sobretot, en la família, que és l’absolut bressol de tot el que s’engendrarà, i per les nostres relacions, precisem de la bona comunicació que s’hi ha de produir entre tots els eixos citats, mitjançant una millora del llenguatge, és a dir, de la comunicació. Però des de fa massa temps hem abandonat les bones pautes (o les necessàries) per una comunicació que busqui entre aquestes mateixes fites que a tots ens mouen, els progressos dels infants i joves, l’evolució de la nostra societat, etc. Per això ens cal tota la col·laboració, tota la unitat i la bona gestió del conflicte, per poder avançar i millorar una institució on es donen i conflueixen tants estils i formes de fer.  I no és gens fàcil ara en temps de massa reptes, poder encaixar-ho tot. Necessitem confluir en el panorama educatiu per tal d’afrontar les dificultats i pensar que tots formem un col·lectiu que té a l’abast el repte d’avançar constantment, re – pensar i millorar la comunicació interna de tot un col·lectiu.

Per això ens cal retornar a l’art de la pregunta, al de la voluntat de voler canviar de mirada, al de tornar a solidaritzar-nos i al de remar junts per un fi comú i preuat. El que volem per a l’escola i en el món d’una educació del futur, és un repte de tots en construir entre tots, i participar en el joc de poder crear, en el joc de permetre el creixement i el desenvolupament, i generar la possibilitat d’arribar a ser persones lliures. I per aquest comès ens cal diàleg, però des de la unitat, des d’una nova gestió de mirada, del llenguatge, i també del que ens és més propi, des de la pell i l’expressió corporal, com a recurs extraordinari. No només amb paraules ens arribem a unir. Ens calen més recursos, més estímuls. Necessitem retornar als llaços perpetus del que ens fa més humans. I perquè no, ens cal una munió d’innocència, per poder acompanyar, en el joc, en la creativitat, i cap a un llenguatge ric en crear junts, en una proposta més rica emocionalment. Presentem uns diàlegs on la creativitat faci la guia i l’acompanyant ideal que ens desperti la nostra imaginació i recreï aquestes mirades que ens acostin als llenguatges ideals que permetin els creixements dels nens. No oblidem que als nens els cal una millor i major gestió del temps, i per tant de la paciència, més que a ningú. No ens mereix  tots plegats doncs tots els esforços possibles? I no ens caldria, així mateix, deixar de repetir el que no funciona? És per això que proposem aquí un camí cap a la creativitat i el diàleg, i construïm doncs des de dins el territori escolar.

Ce qu’il y a de plus profond, c’est la peau. L’idée fixe”. Paul Valéry

El lenguaje es una piel: yo froto mi lenguaje contra el otro. Es como si tuviera palabras a guisa de dedos, o dedos en la punta de mis palabras. Mi lenguaje tiembla de deseo.”[1]

Valéry parla de la pell, com el més profund, i en la paradoxa semàntica ho trobem fins i tot lògic. La pell aborda les connexions del sistema nerviós que ens condueixen pel més ancestral del nostre ser. En canvi la nostra relació amb el llenguatge tal com el coneixem, és molt més nova, i potser ni tan sols profunda, ni tan ben canalitzada. Però ens refiem sempre dels seus significats apresos també a l’escola, sense saber si l’altre també l’entén. I si intentéssim viure-les les dues plegades? Cos i llenguatge per experimentar en una comunicació més àmplia. Potser vivim des d’una escola que s‘ha separat d’aquesta realitat, i en canvi, potser són dues coses que viuen juntes i plegades. Igualment succeeix amb el temps, ja que és una mesura bàsica en la vida, i en les nostres actuals, vivim en un fragor constant sense que puguem adonar-nos del seu pas, ni de la seva evolució. La condició humana, com a condició corporal i temporal, com a mesura fonamental, comença quan ens n’adonem de tals dimensions. Vivim corporalment o no el temps? És la nostra biografia una experiència corporal? Vivim narrativament el temps i el nostre cos, o així hauria de ser, però seria desitjable millorar aquesta relació. I aquest és un punt de l’aprenentatge bàsic per poder fer un desenvolupament equilibrat i desitjable. Aquest és un exemple de com ens podem arribar a separar del nostre ser. I el llenguatge necessita del cos, si no s’esfuma, es torna estrany a un mateix: “El lenguaje se deteriora cuando está desvinculado del cuerpo. Se convierte en algo falso, endeble, superficial.”[2]

Perquè hi ha dues formes de veure les coses. Dues maneres de mirar l’educació. Una que ja s’ha assajat i que no ha fet més que generar necessitats de desaprendre emocionalment, i la que ens podem permetre a partir d’ara, en un seguir indagant les millores que cal anar creant en el nou paradigma. I el mestre Bárcena ens ho mostra de nou en el seu magnífic “El delirio de las palabras” que recomano fervorosament. Unes paraules que engendrarem sense que, fins al moment, caiem en el compte de que el nostre és un espai d’experiència on el que bàsicament desitgem és passar per aquest món essent feliços:

Ese mirar busca que el cuerpo se ofrezca como cosa, en su pura objetividad como un lugar de apropiación, como aquello que podemos capturar, disciplinar, educar, registrar u observar, encerrándolo en unos conceptos que seguimos destinando a decir la esencia de la cosa, pero no los acontecimientos. En esa mirada, parece que la intención es volver al fin adulto, un cuerpo que ha abandonado definitivamente su infancia. Frente a ese mirar, ¿es posible todavía una recreación del cuerpo en sus gestos, en la escritura, en un modo otro de hablar, de leer y de moverse? ¿qué se puede aprender todavía del cuerpo, como lo todavía no conquistado o lo imposible por dominar, observando con atención el cuerpo al cuerpo que sufre cuando está enfermo, cuando se duele, cuando grita de placer o parece enloquecerse cuando se comunica con la danza? ¿no regresa al cuerpo entonces como un espacio de experiencia?”Bárcena, F. (2003). El delirio de las palabras. Barcelona; Herder; p.213

Ens cal doncs seguir indagant? Us convidem a fer-ho sempre en família i en el col·lectiu que vulgueu.


[1] Barthes, R. (1999) Fragmentos de un discurso amoroso, Madrid, Siglo XXI Editores, p.82

[2] Sontag, S. (2002) La estética del silencio”, en Estilos radicales, Madrid, Suma de Letras, p.39

Comencem a crear (1); Què ens ofereix la infància com aprenentatge?

Agraeixo profundament la inspiració aportada per Fernando Bárcena en «el delirio de las palabras«.

En un món que cada cop es sembla més als episodis apocalíptics, de pèrdues en dos dies de lluites llargament conquerides amb el suor de pares i d’avis, de benestars que poden quedar en l’oblit, ens trobem amb el deteriorament de les relacions de l’escola, les de la família i ens rodeja un cúmul de dificultats que ens enrareix l’ambient i ens endarrereix en conquestes de cara al futur, esperem despertar reflexions necessàries sobre com intentar millorar el territori familiar, des d’uns models possibles que plantegem aquí.

I per escriure aquest article compto amb dos ajudes incommensurables: el Ferdydurke de Walter Grombowicz, del qual n’extrec un fragment ben esclaridor a continuació, i el Fernando Bárcena de la poètica pedagògica en «el delirio de las palabras. Ensayo para una poética del comienzo«:

“Yo era -¡ay de mí!- un adolescente, y la adolescencia era mi única institución cultural. Doblemente atrapado y limitado: una vez por mi pasado infantil del que no podía olvidarme; otra vez por el concepto infantil que otros tenían de mí, esa caricatura de mí mismo que ellos guardaban en sus almas (…) sino así como soy… que debía de manifestarme y expresarme en mi forma propia y soberbiamente soberana, sin tener en cuenta nada que no fuera mi propia realidad interna. ¡Ah, crear la forma propia! ¡Expresar tanto lo que ya está en mí claro y maduro, como lo que todavía está turbio, fermentado! ¡Que mi forma nazca de mí, que no me sea hecha por nadie!”. Ferdydurke, Grombowicz, W. (2001) p.36-7.

Aquesta és una problemàtica de la que no podem fugir, la de la infància perduda en una eterna pèrdua de la forma natural  – encara que inserida ja per sempre en el nostre interior – que caracteritza l’adolescent: el nen, que ja no tornarà, i el conflicte que genera, turbulència que anuncia tots els combats futurs i els dilemes en els que no ens atrevim a traspassar o que ens obliguen a travessar de puntetes, il·lustració de que la adolescència és un desert entre l’oasi de la infància i les complaences enganyoses de l’adult.

Però ara que ja ens hem acostat a una realitat infantil, comencem a preguntar-nos en el nostre lloc d’adults. Perquè ens costa tant de comunicar-nos amb la infància? On es troba la dificultat? Com plantegem les relacions entre la disciplina o les llibertats? On es troben els debats i quines preguntes plantegen? Com orientar o acompanyar com a pares i educadors el canvi constant de la infància i l’adolescència? Bárcena ens parla de la necessitat de deixar-nos ensenyar per la infància, per re – orientar la nostra acció i memòria (que sens dubte significa desaprendre) i sobretot a través de la imaginació per acostar-nos a ells, com a estratègia ben assolible. En un gir ben plausible, donades les onades de problemes actuals, proposem un nou model que encararia un repte apassionant i que comportaria un nou model de relacions, partint d’una noció de la idea que en tenim de nosaltres mateixos que molts cops no és la més adient per oferir o escoltar. Ens cal redefinir la nostra relació des dels adults que som i deixar-nos portar per la imaginació aquella de nens que encara no hem oblidat en el nostre present. Ens cal redefinir des d’aquest prisma, des d’uns nous valors i conductes, que vulguin realment acostar-se als ideals de la nostra imaginació, sense que s’interposi el rol d’adults, d’educadors o de pares. Un art des del que imaginar i proposar creativitat des d’una relació realment estimulant. Adult – fill però sense etiquetes que comprimeixin la relació.

Cal redefinir la nostra mirada, fins i tot en la mirada de la certesa, en la certitud de la mirada infantil, per acostar i practicar l’art dels desitjos immersos en els jocs encara no educats per la cultura adulta. Una mirada adulta de la infància és una mirada adulta. Ens cal una mirada creativa i retornar a la vivència directa. Un bon exemple d’això el tenim en:  “Friedl”: “si deseamos encontrar placer y provecho mirando dibujos infantiles, debemos primero reducir al silencio nuestros deseos y exigencias en materia de forma y contenido, y atender, abiertos, a lo que nos presentan”.[1] Es tracta d’aprofitar constantment el saber dels qui no estan contaminats, sense que procedeixi de la disciplina, i sí de la creativitat deixant aflorar el que realment flueixi.

Ver la infancia como tiempo instrumental para una finalidad que está más allá de ella es verla como fase carente de sentido por sí misma, es de dejar de verla como una cierta praxis”. P.116

Infantilització i pedagogia és el procés artificial i extern de la cultura i vida social que incapacita per pensar per si mateix i per tenir ideals propis. El mateix que ens ha dut lluny de la natura, de l’ànima o del joc i del riure. També de l’art de viure, per tant, ens cal recuperar les forces i les essències pures. Grombowicz ho denomina immaduresa la que nos es natural como hombres, a una especie de potencia dionisíaca que, como fuerza inferior, presiona hasta romper la máscara, la Forma (infantilizada y banalizadora) que las convenciones sociales obligan a adoptar para estar normalizados. Esta fuerza inferior, e interior, ese impulso alegre y vital, esa inmadurez no es otra cosa que la vida tal y como se expresa en su propio arte: un arte de existencia. (…) podemos tomar distancia frente a la forma, reconocer que no seremos auténticos y que todo lo que nos define no proviene directamente de nosotros sino que es producto del choque de nuestro yo y la realidad exterior”. Vista així cal tenir comprensió pels alts i baixos que contemplen els anars i venirs dels joves, i perquè no dir, de qualsevol ésser humà. Així que convertim-nos en una mica «immadurs» al seu costat. el món de la infantesa és seu.

La distancia de la forma que s’aprèn en un exercici de aprehensió d’un mateix, un dilema que consisteix en desaprendre el que se’ns imposa i que ens allunya constantment d’un mateix en les nostres vides actuals, o en una apropiació d’un mateix. Aquest és el dilema pel qual normalment parem en la primera opció per comoditat, o que ni tan sols ni percebem. La forma a través de la paraula, de la infància robada, d’una alegria cap a un nou començament.

Proposem doncs, nous dilemes, noves fornades de reflexions d’aquestes característiques que es desperten des del nou model familiar a proposar, des del de les noves mirades, des de les quals desaprendre, per aprendre el valor d’haver fet l’esforç d’entrar de ple en les necessitats de qui ens clarifica on tenim l’univers de viure plegats, i el sentit de fer les coses d’una altra manera, per no cometre els mateixos errors del passat, mentre ens proposem els aprenentatges per no caure en els deserts d’aquests silencis actuals.

“Se trata, entonces, de volvernos extraños para nosotros mismos para vernos y mirarnos mejor. Se trata de cerrar los ojos, de volvernos problemáticos y reconocer nuestro misterio, para, con los ojos cerrados, mirarnos de otro modo. Mirarnos de otro modo sabiendo que delante está lo visible, lo que se nos muestra, y que detrás de nosotros se encuentra lo invisible. “Más allá de lo visible, la muerte. El ojo está orientado absolutamente”.[2]

Continuem en breu pensant en repensar propostes que ens segueixin motivant pel viatge de l’aprenentatge.


[1] Dickers-Brandeis, F. (2000) “Dessins d’enfants”, en Makarova E. (Resp.) Friedl Dickers-Brandeis, Paris, Somogy Éditions D’Art, p.115 (arte-terapia de Friedl)

[2] Noël, B. (1988) Journal du regard, ob. Cit., p.17

El llenguatge, el ser i el diàleg (I)

Iniciem unes converses sobre una necessària proposta. Una proposta cap a l’alliberació. De com definim els espais que ens configuren en la nostra identitat i el nostre ser. Però, des de quin ens «es – devenim» ser? Aquest espai és el llenguatge. I quin és el llenguatge en el que ens fa esdevenir?: “Es decir, en lugar de constituir un sistema de signos homogéneo, el propio lenguaje se sabe en el ser , mientras que éste, por su parte, irrumpe en aquél gracias a la voluntad de sentido que acompaña a toda ejecución discursiva.[1]”, que per tant, entre el llenguatge i el ser es proclama la relació de constitució – i relació mútua per la voluntat de sentit – per la pròpia voluntat que establim els humans d’inscriure’ns mediant el ser que s’inclou a sí mateix amb el llenguatge que inicia l’acció de sí mateix. Una identitat que per Ricoeur es pot incloure des de la fenomenologia, gràcies al relat com a recurs de l’hermenèutica del ser gràcies a la institució llenguatge.[2] La identitat doncs troba en el relat la designació i la restitució cap al sentit on el ser pot conformar-se de la seva relació definitiva en un sentit, mediant la referència clau on inscriure’s a través de l’acció de la pròpia experiència, i que es lliga des de la comprensió en la fenomenologia, gràcies als relats que ens contem i que lliguem reflexivament des d’una relació amb el món, i en l’altre.

Però em volia detenir en aquesta reeixida expressió de Gabilondo introduint Ricoeur en la introducció de «Historia y narratividad» sobre el llenguatge: “(…) se sabe en el ser mientras que irrumpe en aquél gracias a la voluntad de sentido que acompaña a toda ejecución discursiva”.

Al marge de la relació amb l’altre, i la constitució de la nostra pròpia identitat en cada concreta relació, hi ha la gran qüestió sobre els nostres autodiàlegs amb nosaltres mateixos, que esdevenen el germen del nostre ser. Uns pensaments que, tot i no ser relats, sí que són una forma de llenguatge que han de germinar en el diàleg i que, per tant, esdevindran algun dia en alguna forma de relat o, fins i tot, qualsevol forma fora dels marges de l’exposició realista, o sigui, la poesia o la ficció, o altres. Cal doncs fer la reflexió sobre la forma en que es va crear la nostra identitat i que dóna origen a les nostres actituds reflexives, de les quals hem de recolzar tota comprensió de nosaltres mateixos. I és en la voluntat de sentit on el poder d’indagació es detecta en la recerca de nosaltres mateixos. Per tant, abans de la execució discursiva (tal i com l’al·ludeix Gabilondo en la introducció del llibre de Ricoeur) pròpia del llenguatge humà, cal rescatar una identitat mentre practiquem el discurs i la relació oral amb l’altre, però que es recull prèviament després d’una fixació orientada al sentit, gràcies a una voluntat de coherència cap a nosaltres mateixos, és a dir, en una acció que s’ha de construir en sí, mentre el llenguatge origina l’espai concret en el ser on vaticinar – se aquest sentit. Un generar- se mentre alternem el conflicte amb un mateix a poder accedir a sí mateix, i originem aquesta identitat mentre arribem a una il·lusió, a la totalitat, a allò que esperem d’un mateix, no sabent que allò és la totalitat o la pretensió de completar la millor versió d’un mateix.

Per tant, ens cal la dimensió discursiva, en tota projecció personal, social, executiva, i actual, que s’ha de traduir en la socialització, en les nostres accions, i en conseqüència, projeccions que ens han de descriure els nostres reeixirs en la vida. Però en l’espai discurs, hi haurà hagut d’assolir – se la dimensió identitària des d’un llenguatge que s’adscrigui al projecte vital d’un mateix. El que s’adjunta a una forma personal de caràcter, però també als límits del propi jo, a les recerques i misteris o incerteses en les que ens trobem.

La dimensió discursiva doncs, és un element clau i configuratiu, per a la identitat com a moment previ, i com a apropiació i en tota totalitat a la que vulguem accedir. Sobretot en el que configura els moments identitaris, ja que ens retornarà a moments de construcció, i ens fixarà en moviments clau que han d’esdevenir una identitat no inamovible, però que marcarà tendències  en l’apropiació possible en el futur, en les eleccions que ens han de suggerir-nos la reflexió, i en els diàlegs progressius que afegiran els moments creatius des del llenguatge que ens proposaran el sentit, la voluntat i l’elecció vinculada al que ens proposem com a projecte de vida. Un llenguatge que ha de ser tota una alliberació.


[1] Ricoeur, P.; Temps et récit, I, pàgs 118-9 (trad. Cast.: pág. 154). Dicha idea, de raigambre estrictamente fenomenológica, aparecerá posteriormente en reiteradas ocasiones en su análisis de la identidad personal: “Lo Otro no es sólo la contrapartida de lo Mismo, sino que pertenece a la constitución íntima de su sentido… la autodesignación del agente de la acción parece inseparable de la adscripción por otro, que me designa, en acusativo, como el autor de mis acciones” (Soi-même comme un autre, pág. 380; trad. Cast.: pág. 365), en Introducción de Angel Gabilondo y Gabriel Aranzueque en P.11, en Ricoeur, P.; (1999) Historia y narratividad; Paidós, Barcelona.

[2] “Cuando nos situamos en la esfera narrativa, el papel que asume en su planteamiento la función referencial sigue siendo preponderante. El mundo del texto que habilita la enérgeia mimética del relato no pone de manifiesto únicamente el ser como en el que se desenvuelven con mayor o menor criterio sus personajes: el simulacro tejido por la ficción afecta de un modo radical a la configuración de nuestra propia experiencia temporal y de las articulaciones simbólicas de la acción que moldean nuestra comprensión práctica. La lectura es el cauce mediante el que se lleva a cabo esa transgresión regulada de la Lebenswelt del receptor, de su ser en el mundo”. Introducción de Angel Gabilondo y Gabriel Aranzueque en P.11, en Ricoeur, P.; (1999) Historia y narratividad; Paidós, Barcelona, 

Taller joventut i autobiografia

“en los años de la madurez pocos hombres saben, en el fondo, cómo han llegado a sí mismos, a los propios placeres, a las propias concepciones del mundo, a la propia mujer (…). Algo ha actuado en ellos como un papel matamoscas”. Robert Musil.

“se debe empezar a perder la memoria, aunque sólo sea fragmentos de recuerdos, para entender que en ella consiste nuestra vida. Sin memoria la vida no es vida. Nuestra memoria es nuestra coherencia, nuestra razón, nuestro sentimiento, incluso nuestra acción”. Duccio Demetrio, la autobiografía como curación de uno mismo,1995, paidos

CONTINGUTS DEL TALLER:

RECERCA DE TEMÀTIQUES O CATEGORIES:

EL JO: EL DOLOR. L’EXPERIÈNCIA. LA VIVÈNCIA. EL RISC I LA POR:

Incapacitats i barreres.
Il·lusió i rencor.
Dificultat i senzillesa.
Confusió i claredat.
Risc i por.
Abandó i tensió.
Seguretat i dubte.
Interès i avorriment.
Perseverança i derrota.
Confiança i derrota.

METODOLOGIA DEL TALLER:

Des d’una metodologia dialògica i evidentment oral fomentant la reflexió, intentarem disseminar tots els coneixements que es poden extreure de tot el saber inclòs en l’autoconeixement, i de totes les reflexions que ens calen per poder-lo desenvolupar. Alguns dilemes que hem mencionat ja ens donaran pistes, i les propostes que seguirem a partir d’aquí ens permetran obrir pas a un debat i una sèrie de preguntes sobre aquests temes que cito a continuació:

A) Caràcter inefable del jo i de la pròpia virtud i el sentit de vida.
B) Dialèctica i oralitat, per l’acció: del jo i el ser al fer. (“para ser capaz de hacer algo, uno debe ser algo”).
C) Qui sóc? Idees de nosaltres mateixos. Som singulars i únics.

Els alumnes hauran de realitzar un escrit en els que descriguin alguns dels objectius que hem proposat des dels quals es pronunciïn sobre la seva identitat i reflexionin en el seu projecte de futur. S’explicarà tota la proposta d’objectius pels que entenem tota persona ha de superar.

OBJECTIUS PRIORITARIS:

DETECTAR IMPEDIMENTS, DIFICULTATS, BLOQUEJOS, RESISTÈNCIES, OBSTACLES EN LA NOSTRA NATURA DEL JO I EN ELS DIFERENTS JOS AL LLARG DE LA VIDA.

POSICIONAR-SE EN ELS DILEMES QUE ES DESCRIUEN EN TOTS ELLS.

DESCRIURE ALGUNS D’AQUESTS DILEMES I DISCERNIR SOBRE EL SEU ORIGEN: CARÀCTER VS. PERSONALITAT, AUTOENGANY, RELACIONS AMB L’ENTORN.

DETECTAR ELS PUNTS FORTS ON PODER PROCEDIR CAP A L’AUTODOMINI:

COMPROMÍS (ORIENTATS, FERMESA, RICS I PROFUNDS). EXPERIMENTACIÓ, IMPLICACIÓ, EXCLUSIVA, FORMA I CONTINGUT.
TOTALITAT (CONSCIENCIACIÓ, ESTIMULACIÓ, ALLIBERACIÓ I CAPACITAT DE REFLEXIÓ I APROPIAMENT). EL CANVI I LA TRANSFORMACIÓ (MÓN DE POSSIBILITATS). DOMINI I RECERCA D’UN MATEIX.

VEU I VOCACIÓ. LLENGUATGE.

TACTE: PERCEPCIÓ, DISCERNIMENT I CONEIXEMENT PROFUND. ENTRE CONEIXEMENT I ACCIÓ. VIVENCIAR L’ESPAI, EL TEMPS, EL CÓS I LA RELACIÓ AMB EL MÓN.

MEDIS D’EXPRESSIÓ: L’ART.

«La libertad supone responsabilidad. Por eso la mayor parte de los hombres le temen tanto.»
«Los espejos se emplean para verse la cara; el arte, para verse el alma.»
«El alma es un don demasiado precioso como para que Dios se la dé al hombre por nada. Éste ha de ganarla, siendo o haciendo algo.»
“Ahora ya sabemos que el alma es el cuerpo y el cuerpo, el alma. Nos dicen que son diferentes porque quieren persuadirnos de que podemos quedarnos con nuestras almas si los dejamos esclavizar nuestros cuerpos.»
George Bernard Shaw (1856 – 1950)

En la segona part del taller indagarem sobre la proposta de l’autobiografia i el seu exercici, des de les diferents propostes expressives que existeixen. Explicarem de quins recursos disposem i indagarem en alguns. A continuació rescatarem les raons per les quals algunes persones detecten parts inèdites de les seves personalitats. Per això explicarem els conceptes de resiliència i identitat que són fonamentals, tot i que ja han sigut explicats. La resiliència verbal i la memòria identitària es conforma de processos de felicitat i d’esdeveniments agradables, això reorganitza la memòria AB a través d’una mena d’entrenament.

El primíssim fil que uneix l’ànima i el cervell: el cervell és sempre nexe entre les percepcions biològiques i les representacions mentals. A propòsit de poder crear el nostre propi univers de representacions i ens poguem reorganitzar-lo.

“los ojos de mi alma y de mi cuerpo no tienen lenguajes diferentes …”

“…mi cuerpo está hecho de tu arcilla.”…es por ello que sólo se puede vivir revestido de un manto de palabras. Aragon, le fou d’Elsa, Gallimard, “poésie”, Paris, 1963, pàg 160.

DE CUERPO Y ALMA (BORIS CYRULNIK)

POSSIBLES TEMES PER SEGUIR INDAGANT:

DIMENSIONS I EFECTES TRANSFORMADORS DE L’EXERCICI AUTOB.:
1- CAPACITATS, PERCEPCIONS, IL·LUSIÓ, LIMITACIONS I VOCACIÓ I VEU CAP A L’EMANCIPACIÓ.
2- POSSIBILITATS NOVES DES DE L’APROPIACIÓ DE LA VEU: DESCOBRIMENT I DESEMMASCARAMENT.
3- ACTE GENERATIU EXISTENCIAL.
4- DOBLE VESSANT DEL PROCÉS CERCANT UNA VEU INTERIOR I L’EXPRESSIÓ.

FINALITATS SOBRE LA REALITZACIÓ EMANCIPADORA I INTERACCIÓ AMB L’ALTRE:
1-PARAULA, POESIA I ESTÈTICA O NARRACIÓ I EL CANVI EN L’INDIVIDU.
2-SAVIESA I ÀNIMA HUMANES: OMBRA I REALITAT.
3-DIÀLEG I ENSENYANÇA DEL PODER LITERARI I DE L’ESCRIPTURA.
4-L’APROPIACIÓ DE LA VEU COM A ELECCIÓ DE VOLUNTAT.
5-ERROR I INCERTESA COM A IDEES FONAMENTALS DEL ‘JO’.

 Nuestras manos buscan la palabra no dicha