Archivo para 24 febrero 2012

Un projecte d’escriptura autobiogràfica

“en los años de la madurez pocos hombres saben, en el fondo, cómo han llegado a sí mismos, a los propios placeres, a las propias concepciones del mundo, a la propia mujer (…). Algo ha actuado en ellos como un papel matamoscas”. Robert Musil.

“se debe empezar a perder la memoria, aunque sólo sea fragmentos de recuerdos, para entender que en ella consiste nuestra vida. Sin memoria la vida no es vida. Nuestra memoria es nuestra coherencia, nuestra razón, nuestro sentimiento, incluso nuestra acción”. Duccio Demetrio, la autobiografía como curación de uno mismo,1995, Paidós

“si recuerdo quien fuí, me veo otro, / y el pasado es presente en el recuerdo / Quien fui es alguien que amo / aunque en sueños tan sólo. (…) / Nada sino el instante, me reconoce. / Nada es recuerdo de mí mismo, y siento / que quien soy y quien fui / son sueños diferentes”. Fernando Pessoa, Antología poética. El poeta es un fingidor, Odas de Ricardo Reis (1914-34), Madrid, Espasa Calpe, col. Austral, 1991, pàg. 231.

 “La información es comunicante, o genera comunicación cuando aquel a quien se le informa algo aprehende la sustantividad del contenido que está siendo informado; cuando el que recibe la información va más allá del acto de recibir y, recreando la recepción, la va transformando en producción del conocimiento del comunicado, va tornándose también en sujeto del proceso de información, que por eso mismo se transforma en formación” Cartas a Cristina. Reflexiones sobre mi vida y sobre mi trabajo; Paolo Freire; Siglo XXI editores; Madrid; 1994.  Pàg. 116

Presentem un projecte sobre l’escriptura. Un factor que pot transformar la comunicació en coneixement sobre un mateix. Sobre el coneixement que desitgem i en la transformació d’un mateix en un art de viure, que elimini condicions negatives afavorint el control en les nostres vides. El llenguatge des de l’escriptura, convenientment depurat, ens ajudarà a tancar el cercle mentre promourà l’eliminació de les pors per un procés en doble direcció: creació de sentit i transformació personal. El procés de l’aprenentatge anirà virant en una direcció i en una altra, acompanyant-lo paral·lelament amb una creació d’un llenguatge particular, en una dedicatòria ben cuidada d’una estètica que encari tot el  procés, i on la paraula es prengui un camí de llarg recorregut en un merescut protagonisme, transformant l’orientació que sigui descoberta en cada moment dins de les  necessitats reals de canvis per a cada persona. Una cuidada comunicació és la que possibilitarà el canvi, la transformació i la generativitat del més significatiu de qualsevol dels processos per a la persona.

L’experiència del diàleg i la paraula en l’autoconeixement:

“no hi ha perill més gran per al creixement i el desenvolupament d’un ésser humà que un adult que s’hi oposa amb tota la seva experiència” (cita literal d’una frase de María Montessori)[1]

Primerament presento alguns factors que intervenen en tot procés formatiu, i que reafirmen les necessitats d’una formació permanent variada, que responguin a demandes personals i que cobreixin algunes carències en les que els adults es troben en les diferents problemàtiques. La   necessitat de reconfortar-se a la calor de propostes d’una formació que generi diferents processos que prioritzin el llenguatge i la paraula. És en aquesta resistència que pot oposar qualsevol adult al desenvolupament, l’únic risc que evitar per a un aprenentatge de certes necessitats formatives dedicades per les necessitats de creixement personal de qualsevol ésser humà. És aquesta dificultat que tots hem travessat i conegut alguna vegada, la que pretenem aprofitar per poder proposar una forma d’aprenentatge que pugui constituir una futura via per l’autoaprenentatge de l’adult, aprofitant simplement el seu autoconeixement, o confirmant el desenvolupament del pensament que obri bretxa partint de la seva autobiografia.

Volia avançar, prèviament, algunes observacions molt pertinents extretes d’un estudi molt recent sobre la educació formal, no-formal i informal[2]que ve a reforçar la idea d’aquest projecte. Dos de les conclusions les resumeixo en el paràgraf del peu de pàgina. En la reflexió que suscita, recullo la necessitat de formar des d’una educació permanent que inciti a una ensenyança molt més significativa en direcció a les necessitats de la persona, en diferents punts de vista possibles, de la mateixa forma como hem recollit seguint las ensenyances ja pretèrites en el caso de Freire. En elles caldria recollir aprenentatges molt més inductius des de premisses més pròximes a “l’art de viure” i a les ensenyances de la paraula i el valor del diàleg en el procés de l’aprenentatge ‘in situ’ en contraposició a la societat del coneixement actual.

I en aquest ordre de factors, i donades certes dinàmiques, cal impulsar processos de formació que bolquin el merescut valor i sentit a certes experiències i coneixements, que per altra part es precisen per a desenvolupaments que es promoguin des del diàleg i des de situacions socials significatives. Una de les que podrien ser més rellevants en molts processos de educació permanent, són les que cobreixen l’aptitud que ens ha de possibilitar l’accés a l’expressió i a la comprensió de nosaltres mateixos, en primer lloc, i a continuació – i amb aquest pretext encara enriquiria de manera molt més que considerable – les que han de promoure aquesta situació de construir un aprenentatge cooperatiu per propiciar un acostament a aquest procés, al que podrem anomenar la creació de sentit i transformació.

Està en boca de tots nosaltres l’acte de recuperar la nostra memòria històrica o de rememorar un procés del pensament autobiogràfic que propiciaria un interessant moviment cognitiu i emocional, des de l’exercici de reverberació que possibilita el fet de posar-se nom i que pot desenvolupar l’escriptura i el possible diàleg posterior que aquest fet regenera. No és en va, com les aules d’escriptura han reunit a diversitat de persones que coincidien en recuperar l’ànsia de poder desenvolupar l’art de l’escriptura, com assajos de fer ressorgir una capacitat d’expressió d’aquest interès de poder propiciar una reflexivitat, en una nova possibilitat essencial de poder conèixer-se, de poder descriure’s, mentre recobreixen les seves històries amb les experiències de altres. Per tant la nostra història, la nostra autobiografia, adquireixen el matis essencial de ser el material que pot augmentar exponencialment la comprensió de nosaltres mateixos, ens inscriu des d’una literatura que ens pot atorgar una nova lletra i nous adjectius ‘autodetectats’ – que ens poden generar i obrir una nova consideració de nosaltres mateixos – i en una posada en comú (com a proposta metodològica per a l’aula), sumada a les propostes generades en un temps determinat, ens propicia un catàleg de experiències viscudes d’un valor constructiu, que en sí, constituirà una experiència narrativa, que és ja de base, una gran eina de reflexivitat, i des de la perspectiva del llenguatge, un gran aparador per a la paraula generant gran diversitat de recursos, precisament per a un autoconeixement, que sens dubte podrà comptar amb les noves eines que precisi.

Per poder compaginar aquest procés vaig a recapitular lo explicat per obrir la descripció metodològica del projecte autobiogràfic:

  1. 2 sessions amb presentacions i explicacions: el pensament i l’escriptura autobiogràfiques; experiències autobiogràfiques i diverses presentacions de paràgrafs literaris amb els components de diversa orientació de l’autobiografia. S’il·lustrarà sobre les possibilitats de l’autobiografia.
  2. S’orientarà sobre les posicions que s’adopten des de el jo en l’exercici i les possibilitats que això ens atorga i posteriorment el que requereixen.
  3. Posteriorment es precisarà la creació d’un petit assaig autobiogràfic sobre un episodi determinat de la nostra vida que sigui rellevant. (es donaria un cert temps de creació personal, a concretar).
  4. Possibles monitoritzacions en aquest procés tant presencials como on-line.
  5. 2 sessions amb presentació dels projectes de cada experiència.
  6. 2 sessions amb debats sobre els exercicis sobre les repercussions personals en l’exercici, amb anàlisis sobre els canvis suscitats i detectats.

El llenguatge i el seu desenvolupament són les millors premisses per desvetllar tots els camins recorreguts, els significats que potser s’amaguen darrera els ritmes imposats en les nostres vides accelerades, que no permeteren aquesta reflexivitat sempre necessària per les nostres individualitats, moltes vegades entretallades i sumides davant diverses dinàmiques en conflicte. El desenvolupament del nostre autoconeixement s’ha vist també sumit davant d’aquestes dinàmiques i es proposa aquí un “reprendre” el procés a través d’un “assajar-se”, a través d’un “repensar-se”, buscant un nou sentit on conciliar el conflicte personal, o reconciliar el passat treballant un present buscant el ‘jo’ renovat, el ‘jo’ que possibilita el present reconfortant, un de més realista, i que assumeixi les seves diferents parts en un diàleg sempre il·lustrador i significatiu.

Segons aquest procés seguim l’ordre de la creació i la realització d’un sentit, potser negat a la consecució d’algunes de les parts dels nostres ‘jos’, i a les quals permetríem els seus desenvolupaments en aquest espai de reflexió, que estaria format de la paraula autobiogràfica i reflexiva des de l’escriptura. L’experiència que es possibilita al expressar aquesta paraula construïda prèviament, des de la soledat de la escriptura – que entranya tot un compromís individual – constitueix un següent pas que hauria d’obrir el procés de reflexió rellevant que busquem, ja que tot l’exercici acaba de desembussar gran part de totes les respostes, o potser les preguntes que no sabérem realitzar. La paraula, aquí en la seva socialització, desentela totes les xarxes que poden estar enredades en alguns nusos constrenyedors darrera d’algunes paraules. Allí els grups, que ja caminen en la seva reflexió auto – indagatòria, poden confrontar els seus camins cap a un sentit, i fonen la seva reflexivitat darrera tota narració, oral en aquest cas. El procés tancaria així, una espècie de cercle amb noves reflexions sobre el nostre propi espai reflexiu des de la narració de la nostra escriptura. Un espai que queda a mercè de les nostres reflexions per a altres nous cercles i per a cada nova situació que es pugui preparar o crear. Així, l’espai autobiogràfic restarà sempre com un espai d’autoaprenentatge on la paraula regnarà obrint uns altres espais que el jo requereixi o per al mer gaudi en la recerca de la paraula poètica. Només ens quedaria induir-la en les nostres vides cap a un diàleg continu entre els nostres pròxims per entrellaçar totes les reflexions que es sumarien a les de l’altre per adonar-nos que l’autoconeixement es posa en joc, com a espai ideal, en interacció amb l’altre[3].


[1] “Amb aquesta observació, Montessori volia fer al·lusió al gran significat de la comunicació dels responsables de la direcció o de la formació. Aquestes persones no poden simplement “exigir” als altres que els prenguin com són, sinó que més aviat han de conèixer els riscos no desitjats i els efectes secundaris d’una persona amb responsabilitat de direcció o formació que aclaparen més del que aconsegueixen desenvolupar o fomentar”.Quaderns d’Educació Contínua: Centre de recursos i Educació Contínua (CREC); Q25: Històries de vida i emancipació; Rolf Arnold; Una comunicació elegant; deu regles per al diàleg en la formació contínua. 2012. P.53

[2] “Las escuelas y la educación superior se ven cada vez menos como los únicos lugares para profundizar en conocimientos y experiencias.” (Rosado y Bélisle, 2006, p. 36) “Se recomienda que el proceso de aprendizaje se valore desde una perspectiva más amplia. Cuanta más atención se preste al concepto de aprendizaje para toda la vida, más relevante resulta el aprendizaje informal y no formal, así como su certificación (Consejo de la Unión Europea, 2004)”. Recogido en: Aprendizaje Invisible. Hacia una nueva ecología de la educación; Cobo Romaní, Cristóbal; Moravec, John W.; Col·lecció Transmedia XXI. Laboratori de Mitjans Interactius / publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona. Barcelona. 2011. P.86 en la versión PDF.

[3] Las habilidades del siglo xxi son relevantes, independientemente de dónde o cómo se hayan adquirido. Por ejemplo, en los países europeos más avanzados en economía del conocimiento (según el informe del Banco Mundial, 2008), se observa que, a lo largo de los últimos años, cada vez más estudiantes obtuvieron sus competencias digitales a través del autoaprendizaje y el aprendizaje informal (Eurostat, 2005). Estos estudios nos hablan de una inducción in situ, es decir del apoyo prestado por amigos y familiares, así como de otros métodos de aprendizaje, como el ensayo-error o el autoaprendizaje, que ocurren en una amplia variedad de lugares más allá de la escuela. Aprendizaje Invisible. Hacia una nueva ecología de la educación; Cobo Romaní, Cristóbal; Moravec, John W.; Col·lecció Transmedia XXI. Laboratori de Mitjans Interactius / publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona. Barcelona. 2011. P.86 en la versión PDF.

BESTIARIO Y QUADRIGRAM: MAPA Y ARBOL DE BIODIVERSIDAD

http://cultura.elpais.com/cultura/2012/02/11/actualidad/1328980455_893395.html

http://elpais.com/diario/2010/05/20/ciberpais/1274322274_850215.html

Una base de datos es como un libro, admite múltiples miradas. Una sola representación se queda corta. Los datos tienen estructuras fascinantes, son ellos mismos los que acaban señalando la estética de su visualización”. Lo afirma el artista y programador colombiano Santiago Ortiz (Bogotá, 1975), fundador, junto con José Aguirre y Andrés Ortiz, de Bestiario, una empresa que proporciona soluciones artísticas al ámbito de la cultura, la ciencia y la empresa.

Sus últimos trabajos, el Mapa y el Árbol de la Biodiversidad, convierten la visualización de datos en una de las bellas artes. Ambos proyectos se nutren de los 60.000 registros, reunidos en 150 años de historia y de expediciones que conforman la base de datos del Museo de Ciencias Naturales de Barcelona.

“El reto fue articular una interfaz que tuviese en consideración la peculiaridad de unas muestras que, al otorgar siempre nuevos datos, modifican la visión de conjunto. Y también crear una herramienta fácil e intuitiva, con diversas capas, capaces de interesar a expertos y aficionados”, indica Ortiz.

Taxonomía de la vida

El Mapa de la Biodiversidad tiene dos ejes: la interfaz geográfica, que recorre el mundo con la información de sus hallazgos, y la interfaz que visualiza las interrelaciones entre todos los datos. “Gracias a Linneo tuvimos una taxonomía clara de cómo se organiza la vida. Antes se hacía a través de los rasgos visibles, pero la investigación genética y el descubrimiento del ADN han revolucionado los sistemas de catalogación”, afirma Ortiz, que en el Árbol de la Biodiversidad pone de manifiesto la relevancia que cobran los cruces entre bacterias a partir de la mitad del siglo XX.

El resultado final es una taxonomía de ocho niveles (representados por categorías jerárquicas, como reino, clase, orden, etcétera) que permite navegar hacia los lados y hacia dentro, sin perder información al pasar de un nivel al otro.

En su trabajo priman los conceptos de legibilidad y claridad. “Rara vez introducimos elementos ornamentales o decorativos. Tan sólo hay una escala de colores que se encarga de plasmar la idea de la profundidad y cantidad. La visualización de la información debe ser eficaz, pero también hay que proporcionar al público imágenes agradables tanto fijas como en movimiento”, explica el programador colombiano.

Bestiario, que se fundó hace cuatro años, cuenta con siete programadores más los tres fundadores. El estudio tiene la característica peculiar de establecer un flujo bidireccional entre la actividad comercial y artística de sus miembros. “Obras pensadas para Internet o centros de arte terminan como trabajos comerciales de encargo”, explica Ortiz. “En otras ocasiones, soluciones para empresas sirven para desarrollar obras artísticas”.

Bestiario ha participado en exposiciones del MediaLabad madrileño, el MEIAC de Badajoz y la feria de arte Arco de la capital de España.