Archive for the ‘ Escola i família ’ Category

Freedom writers (història d’aula de la mestra Erin Gruwell amb les seves històries de vida resilients) I

 Avui comentem la peli que utilitzo com a exemple en moltes classes Freedom Writers; o una professora que no admet el seu destí ni el dels seus alumnes. 
 http://es.wikipedia.org/wiki/Freedom_Writers “burdamente” traduïda com a “Diarios
de la calle” com tantes vegades passa, i us en passo aquí una reflexió ben acurada tant de la peli, com del que se n’extreu. En realitat crec que ens pot ser molt útil per a qualsevol que s’enfronta al fet educatiu en qualsevol nivell o funció, i en vulgui comprometre tant en les seves finalitats, com en tot el que pertoca a la realització professional, i evidentment – com a fenomen humà – acostar-nos a la dimensió profunda com a transmissió espiritual, en tant en quant, com a professió vocacional implica el fet humà, l’espiritual i emocional. També ens interessa per la història que escriu la gran mestra Erin Gruwell i la peculiar, imaginativa i creativa relació que estableix mentre trenca tòpics, convencions i jerarquies immobilistes i absurdes, i ens mostra noves maneres de relació no-infantilitzades o discriminatòries, i per la dimensió que assoleix tota la història que va descrivint gràcies a la seva gestió de la creació del recurs d’un clima a l’aula, gràcies a la implicació que origina en tots els seus membres, assolint la cooperació on hi ha segregació racial. Tot amb l’objectiu de poder ensenyar i transmetre precisament el que s’estavaperpetuant com a model educatiu en el barri de Long Beach a Los Angeles.
Ja sé que molts dirien que la peli mostra la realitat de manera poc realista (jo també ho crec en algun moment de la peli i en algun trailer que mostro), però ens hem de quedar amb la idea i amb tots els components de relació, estil i tracte que hi porta fins la darrera consecuència didàctica i humana, en pos d’arribar a la idea de que els seus alumnes trenquin els seus límits i estableixin unes formes de pensament radicalment diferents que els ajuda a reflexionar i a canviar tota la seva dimensió vital i relacional. Una referent aquesta mestra de la que us recomano almenys veure atentament la peli ja que us inspirarà i emocionarà a parts iguals.
La utilització de les històries de vida sembla vetada en les aules de secundària quan en aquesta pel·lícula esdevé un recurs enorme per treballar els aspectes de trelació (tan individual com grupalment), una eina de relació tutor – alumne molt útil per filtrar i rebre millor comunicació, i per tant millora de la informació, i en aquest filtratge de la relació tutor – alumne, sempre difícil en aquestes alçades, adquireix noves quotes i possibilitats com a eina didàctica i guia de l’aprenentatge en molts sentits. Si orienta en la relació i l’aportació didàctica pot ser molt rica tant expressiva, com emocionalment, ¿perquè no s’utilitza? com és possible que estigui només utilitzada marginalment en acadèmies o en estudis complementaris? perquè tot just ara es veu el seu servei per l’escriptura fenimenològica i experiencial en alguns ensenyaments ben concrets? El meu objectiu aquí és donar a conèixer l’exemplle d’Erin Gruwell i reflexionar amb l’ajuda de la informació que adjunto.
Us passo per tal que veieu el que us he anunciat:
1- el trailer de la peli
2- escena del joc de la ratlla.
3-escena amb un parell d’històries de vida dels diaris que surten.
3- muntatge PPT amb la visió pedagògica sobre l’experiència de la docent de la peli.
4- Un altre mntatge reflexiu.
Trailer:
Joc de la ratlla:
Història:
Anàlisi pedagògic
Anuncios

Un manifest marc sobre els canvis de la societat igualitària en matèria de masculinitat

El manifest busca un canvi en una necessitat d’aprofundir en una societat més igualitària. Ens cal indagar en les dificultats i en les resistències en lluitar contra les discriminacions o desigualtats en matèria de gèneres des de les masculinitats. Els nous valors de la masculinitat necessita referents sòlids que aportin uns models que es consolidin en la lluita dels que ens precedeixen en els seus model patriarcals, encara en preeminències en l’actualitat.

Cal una lluita més que decidida en referents que reforcin en l’eliminació de la violència de gènere. El manifest al·ludeix  en la responsabilitat de totes les identitats de la masculinitat (recordem que el gènere masculí és una construcció cultural) i com assumpció de la responsabilitat, troba en el manifest i en l’informe de l’ONU de Kofi Annan del 2004 “EL PAPEL DE LOS HOMBRES Y LOS NIÑOS EN EL LOGRO DE LA IGUALDAD DE GÉNERO”, el seu marc de proclamació dels beneficis de la igualtat i la participació també de l’home a través de 26 mesures essencials.

http://nomadant.wordpress.com/biblioteca/textos/manifiesto-politicas-igualdad/

Comencem a crear (II); què ens ofereix la infància com aprenentatge?

En l’article que ens precedeix, proposàvem un canvi de mirades per generar la millora de relacions pare – mare – fills – escola. S’entén que per la millora general de les relacions educatives en l’escola, i sobretot, en la família, que és l’absolut bressol de tot el que s’engendrarà, i per les nostres relacions, precisem de la bona comunicació que s’hi ha de produir entre tots els eixos citats, mitjançant una millora del llenguatge, és a dir, de la comunicació. Però des de fa massa temps hem abandonat les bones pautes (o les necessàries) per una comunicació que busqui entre aquestes mateixes fites que a tots ens mouen, els progressos dels infants i joves, l’evolució de la nostra societat, etc. Per això ens cal tota la col·laboració, tota la unitat i la bona gestió del conflicte, per poder avançar i millorar una institució on es donen i conflueixen tants estils i formes de fer.  I no és gens fàcil ara en temps de massa reptes, poder encaixar-ho tot. Necessitem confluir en el panorama educatiu per tal d’afrontar les dificultats i pensar que tots formem un col·lectiu que té a l’abast el repte d’avançar constantment, re – pensar i millorar la comunicació interna de tot un col·lectiu.

Per això ens cal retornar a l’art de la pregunta, al de la voluntat de voler canviar de mirada, al de tornar a solidaritzar-nos i al de remar junts per un fi comú i preuat. El que volem per a l’escola i en el món d’una educació del futur, és un repte de tots en construir entre tots, i participar en el joc de poder crear, en el joc de permetre el creixement i el desenvolupament, i generar la possibilitat d’arribar a ser persones lliures. I per aquest comès ens cal diàleg, però des de la unitat, des d’una nova gestió de mirada, del llenguatge, i també del que ens és més propi, des de la pell i l’expressió corporal, com a recurs extraordinari. No només amb paraules ens arribem a unir. Ens calen més recursos, més estímuls. Necessitem retornar als llaços perpetus del que ens fa més humans. I perquè no, ens cal una munió d’innocència, per poder acompanyar, en el joc, en la creativitat, i cap a un llenguatge ric en crear junts, en una proposta més rica emocionalment. Presentem uns diàlegs on la creativitat faci la guia i l’acompanyant ideal que ens desperti la nostra imaginació i recreï aquestes mirades que ens acostin als llenguatges ideals que permetin els creixements dels nens. No oblidem que als nens els cal una millor i major gestió del temps, i per tant de la paciència, més que a ningú. No ens mereix  tots plegats doncs tots els esforços possibles? I no ens caldria, així mateix, deixar de repetir el que no funciona? És per això que proposem aquí un camí cap a la creativitat i el diàleg, i construïm doncs des de dins el territori escolar.

Ce qu’il y a de plus profond, c’est la peau. L’idée fixe”. Paul Valéry

El lenguaje es una piel: yo froto mi lenguaje contra el otro. Es como si tuviera palabras a guisa de dedos, o dedos en la punta de mis palabras. Mi lenguaje tiembla de deseo.”[1]

Valéry parla de la pell, com el més profund, i en la paradoxa semàntica ho trobem fins i tot lògic. La pell aborda les connexions del sistema nerviós que ens condueixen pel més ancestral del nostre ser. En canvi la nostra relació amb el llenguatge tal com el coneixem, és molt més nova, i potser ni tan sols profunda, ni tan ben canalitzada. Però ens refiem sempre dels seus significats apresos també a l’escola, sense saber si l’altre també l’entén. I si intentéssim viure-les les dues plegades? Cos i llenguatge per experimentar en una comunicació més àmplia. Potser vivim des d’una escola que s‘ha separat d’aquesta realitat, i en canvi, potser són dues coses que viuen juntes i plegades. Igualment succeeix amb el temps, ja que és una mesura bàsica en la vida, i en les nostres actuals, vivim en un fragor constant sense que puguem adonar-nos del seu pas, ni de la seva evolució. La condició humana, com a condició corporal i temporal, com a mesura fonamental, comença quan ens n’adonem de tals dimensions. Vivim corporalment o no el temps? És la nostra biografia una experiència corporal? Vivim narrativament el temps i el nostre cos, o així hauria de ser, però seria desitjable millorar aquesta relació. I aquest és un punt de l’aprenentatge bàsic per poder fer un desenvolupament equilibrat i desitjable. Aquest és un exemple de com ens podem arribar a separar del nostre ser. I el llenguatge necessita del cos, si no s’esfuma, es torna estrany a un mateix: “El lenguaje se deteriora cuando está desvinculado del cuerpo. Se convierte en algo falso, endeble, superficial.”[2]

Perquè hi ha dues formes de veure les coses. Dues maneres de mirar l’educació. Una que ja s’ha assajat i que no ha fet més que generar necessitats de desaprendre emocionalment, i la que ens podem permetre a partir d’ara, en un seguir indagant les millores que cal anar creant en el nou paradigma. I el mestre Bárcena ens ho mostra de nou en el seu magnífic “El delirio de las palabras” que recomano fervorosament. Unes paraules que engendrarem sense que, fins al moment, caiem en el compte de que el nostre és un espai d’experiència on el que bàsicament desitgem és passar per aquest món essent feliços:

Ese mirar busca que el cuerpo se ofrezca como cosa, en su pura objetividad como un lugar de apropiación, como aquello que podemos capturar, disciplinar, educar, registrar u observar, encerrándolo en unos conceptos que seguimos destinando a decir la esencia de la cosa, pero no los acontecimientos. En esa mirada, parece que la intención es volver al fin adulto, un cuerpo que ha abandonado definitivamente su infancia. Frente a ese mirar, ¿es posible todavía una recreación del cuerpo en sus gestos, en la escritura, en un modo otro de hablar, de leer y de moverse? ¿qué se puede aprender todavía del cuerpo, como lo todavía no conquistado o lo imposible por dominar, observando con atención el cuerpo al cuerpo que sufre cuando está enfermo, cuando se duele, cuando grita de placer o parece enloquecerse cuando se comunica con la danza? ¿no regresa al cuerpo entonces como un espacio de experiencia?”Bárcena, F. (2003). El delirio de las palabras. Barcelona; Herder; p.213

Ens cal doncs seguir indagant? Us convidem a fer-ho sempre en família i en el col·lectiu que vulgueu.


[1] Barthes, R. (1999) Fragmentos de un discurso amoroso, Madrid, Siglo XXI Editores, p.82

[2] Sontag, S. (2002) La estética del silencio”, en Estilos radicales, Madrid, Suma de Letras, p.39

Comencem a crear (1); Què ens ofereix la infància com aprenentatge?

Agraeixo profundament la inspiració aportada per Fernando Bárcena en “el delirio de las palabras“.

En un món que cada cop es sembla més als episodis apocalíptics, de pèrdues en dos dies de lluites llargament conquerides amb el suor de pares i d’avis, de benestars que poden quedar en l’oblit, ens trobem amb el deteriorament de les relacions de l’escola, les de la família i ens rodeja un cúmul de dificultats que ens enrareix l’ambient i ens endarrereix en conquestes de cara al futur, esperem despertar reflexions necessàries sobre com intentar millorar el territori familiar, des d’uns models possibles que plantegem aquí.

I per escriure aquest article compto amb dos ajudes incommensurables: el Ferdydurke de Walter Grombowicz, del qual n’extrec un fragment ben esclaridor a continuació, i el Fernando Bárcena de la poètica pedagògica en “el delirio de las palabras. Ensayo para una poética del comienzo“:

“Yo era -¡ay de mí!- un adolescente, y la adolescencia era mi única institución cultural. Doblemente atrapado y limitado: una vez por mi pasado infantil del que no podía olvidarme; otra vez por el concepto infantil que otros tenían de mí, esa caricatura de mí mismo que ellos guardaban en sus almas (…) sino así como soy… que debía de manifestarme y expresarme en mi forma propia y soberbiamente soberana, sin tener en cuenta nada que no fuera mi propia realidad interna. ¡Ah, crear la forma propia! ¡Expresar tanto lo que ya está en mí claro y maduro, como lo que todavía está turbio, fermentado! ¡Que mi forma nazca de mí, que no me sea hecha por nadie!”. Ferdydurke, Grombowicz, W. (2001) p.36-7.

Aquesta és una problemàtica de la que no podem fugir, la de la infància perduda en una eterna pèrdua de la forma natural  – encara que inserida ja per sempre en el nostre interior – que caracteritza l’adolescent: el nen, que ja no tornarà, i el conflicte que genera, turbulència que anuncia tots els combats futurs i els dilemes en els que no ens atrevim a traspassar o que ens obliguen a travessar de puntetes, il·lustració de que la adolescència és un desert entre l’oasi de la infància i les complaences enganyoses de l’adult.

Però ara que ja ens hem acostat a una realitat infantil, comencem a preguntar-nos en el nostre lloc d’adults. Perquè ens costa tant de comunicar-nos amb la infància? On es troba la dificultat? Com plantegem les relacions entre la disciplina o les llibertats? On es troben els debats i quines preguntes plantegen? Com orientar o acompanyar com a pares i educadors el canvi constant de la infància i l’adolescència? Bárcena ens parla de la necessitat de deixar-nos ensenyar per la infància, per re – orientar la nostra acció i memòria (que sens dubte significa desaprendre) i sobretot a través de la imaginació per acostar-nos a ells, com a estratègia ben assolible. En un gir ben plausible, donades les onades de problemes actuals, proposem un nou model que encararia un repte apassionant i que comportaria un nou model de relacions, partint d’una noció de la idea que en tenim de nosaltres mateixos que molts cops no és la més adient per oferir o escoltar. Ens cal redefinir la nostra relació des dels adults que som i deixar-nos portar per la imaginació aquella de nens que encara no hem oblidat en el nostre present. Ens cal redefinir des d’aquest prisma, des d’uns nous valors i conductes, que vulguin realment acostar-se als ideals de la nostra imaginació, sense que s’interposi el rol d’adults, d’educadors o de pares. Un art des del que imaginar i proposar creativitat des d’una relació realment estimulant. Adult – fill però sense etiquetes que comprimeixin la relació.

Cal redefinir la nostra mirada, fins i tot en la mirada de la certesa, en la certitud de la mirada infantil, per acostar i practicar l’art dels desitjos immersos en els jocs encara no educats per la cultura adulta. Una mirada adulta de la infància és una mirada adulta. Ens cal una mirada creativa i retornar a la vivència directa. Un bon exemple d’això el tenim en:  “Friedl”: “si deseamos encontrar placer y provecho mirando dibujos infantiles, debemos primero reducir al silencio nuestros deseos y exigencias en materia de forma y contenido, y atender, abiertos, a lo que nos presentan”.[1] Es tracta d’aprofitar constantment el saber dels qui no estan contaminats, sense que procedeixi de la disciplina, i sí de la creativitat deixant aflorar el que realment flueixi.

Ver la infancia como tiempo instrumental para una finalidad que está más allá de ella es verla como fase carente de sentido por sí misma, es de dejar de verla como una cierta praxis”. P.116

Infantilització i pedagogia és el procés artificial i extern de la cultura i vida social que incapacita per pensar per si mateix i per tenir ideals propis. El mateix que ens ha dut lluny de la natura, de l’ànima o del joc i del riure. També de l’art de viure, per tant, ens cal recuperar les forces i les essències pures. Grombowicz ho denomina immaduresa la que nos es natural como hombres, a una especie de potencia dionisíaca que, como fuerza inferior, presiona hasta romper la máscara, la Forma (infantilizada y banalizadora) que las convenciones sociales obligan a adoptar para estar normalizados. Esta fuerza inferior, e interior, ese impulso alegre y vital, esa inmadurez no es otra cosa que la vida tal y como se expresa en su propio arte: un arte de existencia. (…) podemos tomar distancia frente a la forma, reconocer que no seremos auténticos y que todo lo que nos define no proviene directamente de nosotros sino que es producto del choque de nuestro yo y la realidad exterior”. Vista així cal tenir comprensió pels alts i baixos que contemplen els anars i venirs dels joves, i perquè no dir, de qualsevol ésser humà. Així que convertim-nos en una mica “immadurs” al seu costat. el món de la infantesa és seu.

La distancia de la forma que s’aprèn en un exercici de aprehensió d’un mateix, un dilema que consisteix en desaprendre el que se’ns imposa i que ens allunya constantment d’un mateix en les nostres vides actuals, o en una apropiació d’un mateix. Aquest és el dilema pel qual normalment parem en la primera opció per comoditat, o que ni tan sols ni percebem. La forma a través de la paraula, de la infància robada, d’una alegria cap a un nou començament.

Proposem doncs, nous dilemes, noves fornades de reflexions d’aquestes característiques que es desperten des del nou model familiar a proposar, des del de les noves mirades, des de les quals desaprendre, per aprendre el valor d’haver fet l’esforç d’entrar de ple en les necessitats de qui ens clarifica on tenim l’univers de viure plegats, i el sentit de fer les coses d’una altra manera, per no cometre els mateixos errors del passat, mentre ens proposem els aprenentatges per no caure en els deserts d’aquests silencis actuals.

“Se trata, entonces, de volvernos extraños para nosotros mismos para vernos y mirarnos mejor. Se trata de cerrar los ojos, de volvernos problemáticos y reconocer nuestro misterio, para, con los ojos cerrados, mirarnos de otro modo. Mirarnos de otro modo sabiendo que delante está lo visible, lo que se nos muestra, y que detrás de nosotros se encuentra lo invisible. “Más allá de lo visible, la muerte. El ojo está orientado absolutamente”.[2]

Continuem en breu pensant en repensar propostes que ens segueixin motivant pel viatge de l’aprenentatge.


[1] Dickers-Brandeis, F. (2000) “Dessins d’enfants”, en Makarova E. (Resp.) Friedl Dickers-Brandeis, Paris, Somogy Éditions D’Art, p.115 (arte-terapia de Friedl)

[2] Noël, B. (1988) Journal du regard, ob. Cit., p.17

Paidonet s’activa (II); actualització

PaidoNet va sorgir de la idea comuna que parteix de visions particulars que van convocar les motivacions de voler provocar un canvi en la societat. Visions crítiques i particularment essencials en voler aportar experiències professionals generadores de canvis i/o millores en configurar uns aprenentatges de bones pràctiques que s’auspiciïn unes propostes reflexives i que plantegin necessaris diàlegs i col·laboracions mútues en el sí de la societat. El concepte en sí és la pràctica del sentit comú en un manual que segueix una filosofia crítica, pedagògica i que aporti nous camps a l’educació social i configuri un diàleg en la comunitat preparat per la societat en xarxa actual en la que vivim i que tanta confusió genera entre tots els agents actuals participants en l’educació en general.

Unint propostes des del diàleg

En aquest món de confusió cal generar el màxim de complicitats per l’assoliment de les màximes quotes de sentit comú en la recerca d’unes possibilitats que propiciïn confiança i sentiments de pertinença. En això hi creiem, en la recerca de les vies pel diàleg. Proposem la col·laboració mútua i les relacions de confiança que generin sumes positives i que plantegin l’optimització de la resolució dels conflictes. Proposem una generativitat des de la nostra experiència en la gestió positiva del conflicte, i que en cap cas consisteix en evitar el conflicte, sinó en la creença de que el conflicte sempre ha d’originar l’oportunitat de millora i de canvi. Per tant ens movem en un paradigma que ha de sorgir de la idea de millora necessària en els conflictes que sorgeixen en el món de l’educació, i en la continuació de la proposta que en tota comunicació hi ha d’haver una voluntat de superació de les dificultats. La idea de pertinença de tots els membres en un diàleg ha de provocar aquesta superació i partim de que sempre hi ha d’haver aquesta confiança en l’altra i en la generació d’una nova idea de comunitat.

Som un grup que coneixem des d’on sorgeixen les dificultats i com poder provocar la capacitat de superació, i la clau que disposem parteix del coneixement dels diferents territoris en els que apareixen els conflictes. El nostre coneixement de l’educació social ens fan conviure en el dia a dia de les dificultats que s’eixamplen sense la necessària irrupció de la voluntat i d’una comunicació efectiva i la dedicació essencial de tots els agents. Des de tots els camps en els que intervenim de l’educació social, pretenem partir de la millora en família i escola, des d’on es poden començar a generar els diàlegs més essencials i pràctics, i a continuació en la resta de camps de la intervenció, a través de la mediació en la millora de les relacions entre un professional angoixat i els destinataris, on els amplis i diversos problemes socials es veuen desbordats davant dels tsunamis socials que se’ns vénen al damunt.

Pensem que hem d’intervenir des dels recursos que suposen la comunicació, el diàleg, la cultura, i que ens cal aprofitar que disposem d’una civilització que ens ha permès tota convivència, i que, malgrat tot, ens ha permès seguir estar dempeus. Així que les nostres expressions, les nostres passions, ens poden atorgar els canvis que ens possibilitin les millores. Així que generant uns espais que practiquin els debats podrem continuar seguir buscant respostes i les propostes que necessitem. Aquest espai de co-construcció mútua anirà generant aquests espais de reflexió que s’anirà actualitzant des de propostes de tallers que buscarà aquestes noves respostes. El pretext, buscar entre tots aquests espais de reflexió i de diàleg.