Just another WordPress.com site

 http://es.wikipedia.org/wiki/Freedom_Writers «burdamente» traduïda com a «Diarios

de la calle» com tantes vegades passa, i us en passo aquí una reflexió ben acurada tant de la peli, com del que se n’extreu. En realitat crec que ens pot ser molt útil per a qualsevol que s’enfronta al fet educatiu en qualsevol nivell o funció, i en vulgui comprometre tant en les seves finalitats, com en tot el que pertoca a la realització professional, i evidentment – com a fenomen humà – acostar-nos a la dimensió profunda com a transmissió espiritual, en tant en quant, com a professió vocacional implica el fet humà, l’espiritual i emocional. També ens interessa per la història que escriu la gran mestra Erin Gruwell i la peculiar, imaginativa i creativa relació que estableix mentre trenca tòpics, convencions i jerarquies immobilistes i absurdes, i ens mostra noves maneres de relació no-infantilitzades o discriminatòries, i per la dimensió que assoleix tota la història que va descrivint gràcies a la seva gestió de la creació del recurs d’un clima a l’aula, gràcies a la implicació que origina en tots els seus membres, assolint la cooperació on hi ha segregació racial. Tot amb l’objectiu de poder ensenyar i transmetre precisament el que s’estavaperpetuant com a model educatiu en el barri de Long Beach a Los Angeles.

Ja sé que molts dirien que la peli mostra la realitat de manera poc realista (jo també ho crec en algun moment de la peli i en algun trailer que mostro), però ens hem de quedar amb la idea i amb tots els components de relació, estil i tracte que hi porta fins la darrera consecuència didàctica i humana, en pos d’arribar a la idea de que els seus alumnes trenquin els seus límits i estableixin unes formes de pensament radicalment diferents que els ajuda a reflexionar i a canviar tota la seva dimensió vital i relacional. Una referent aquesta mestra de la que us recomano almenys veure atentament la peli ja que us inspirarà i emocionarà a parts iguals.

La utilització de les històries de vida sembla vetada en les aules de secundària quan en aquesta pel·lícula esdevé un recurs enorme per treballar els aspectes de trelació (tan individual com grupalment), una eina de relació tutor – alumne molt útil per filtrar i rebre millor comunicació, i per tant millora de la informació, i en aquest filtratge de la relació tutor – alumne, sempre difícil en aquestes alçades, adquireix noves quotes i possibilitats com a eina didàctica i guia de l’aprenentatge en molts sentits. Si orienta en la relació i l’aportació didàctica pot ser molt rica tant expressiva, com emocionalment, ¿perquè no s’utilitza? com és possible que estigui només utilitzada marginalment en acadèmies o en estudis complementaris? perquè tot just ara es veu el seu servei per l’escriptura fenimenològica i experiencial en alguns ensenyaments ben concrets? El meu objectiu aquí és donar a conèixer l’exemplle d’Erin Gruwell i reflexionar amb l’ajuda de la informació que adjunto.

Us passo per tal que veieu el que us he anunciat:

1- el trailer de la peli

2- escena del joc de la ratlla.

3-escena amb un parell d’històries de vida dels diaris que surten.

3- muntatge PPT amb la visió pedagògica sobre l’experiència de la docent de la peli.

4- Un altre mntatge reflexiu.

Trailer:

Joc de la ratlla:

Història:

Anàlisi pedagògic