Archivo para 29 enero 2012

La paraula ens vindrà en l’ajut

Aquests darrers temps m’he vist introduït en noves reflexions gràcies a una obra escrita vuitanta anys enrere per Walter Benjamin, i que rellegida en una època procliu a sentir una nova dimensió de la soledat, van fer estralls en el meu interior provocant un nou impuls en la meva visió sobre el tema de la incomunicació. Aquest petit assaig d’un dels creadors més brillants del segle passat alhora que de gran i precisa intuïció alhora d’emetre diagnòstics, em va facilitar una reflexió estranyament afí a la nostra contemporaneïtat. Emmarcat en un dels seus volums d’obres complertes, l’assaig “el narrador[1] m’aporta una imatge estremidora com totes les que ens descriuen la misèria de la guerra, i que em transporta a altres carències actuals de la humanitat. Benjamin ens parla dels profunds silencis dels soldats al retorn i la fi de la guerra a l’any 1918 i dictamina la mort de la narració. Una apreciació aparentment poc precisa però donades les circumstàncies emocionals del moment, mentre es solapaven amb d’altres derives que anava prenent la condició humana, li conferien una mena de seguretat alhora d’emetre-la. Al llarg de l’assaig es refereix a la novel·la com el format que ha anat esquarterant a la narració i a la tendra imatge dels narradors al voltant d’una taula explicant històries als seus fills i néts. Després, amb l’emergència del postmodernisme i les diverses revolucions de l’ individualisme i dels mitjans de comunicació veiem que el llibre queda apartat fins i tot de les decoracions de saló d’interioristes de revista. Però el que volia subratllar dins del nostre fenomen de la comunicació i els estils de vida actuals tan canviants és on es troben les nostres narracions. No es tracta aquí de reclamar la tornada als temps de Benjamin i a les trobades familiars a la vora del foc fent conta-contes, però la reflexió que em va suscitar aquest assaig, mentre estic implicat en la formació de persones adultes que hauran d’utilitzar el fenomen comunicatiu, m’obliga a ser crític amb tots aquests processos. Fenòmens, que per altra banda, van prenent protagonisme i l’atenció en públics poc proclius com els gèneres més autobiogràfics, els recitals de poesia o les activitats en biblioteques.

És doncs precisament en les mancances que tots nosaltres presentem i en els deserts que tots habitem en la majoria dels nostres àmbits quotidians, on podem observar aquests camins de la condició humana on l’empobriment del llenguatge, i l’evident manca de gestió dels fenòmens comunicatius bàsics (narrar i escoltar), són reflexes cada cop més evidents. I hi ha preguntes que són de gran calat i que totes podrien trobar resposta en aquests empobriments donats per la manca de narradors o de narració. Hi ha moltes preguntes i totes haurien de versar sobre la continuació de la història. Tots nosaltres hem de ser capaços de seguir narrant la nostra pròpia història, i en els centenars d’entrevistes que he realitzat en les diverses institucions en les que he estat, és ben palesa la dificultat de l’individu  de poder explicar el curs d’una trajectòria vital. Quina és la dificultat de narrar-nos a nosaltres mateixos? O potser hi ha una dificultat de poder viure la nostra pròpia història? Està deshabilitada la possibilitat de narrar-nos? O és la impossibilitat d’escoltar a l’altre i en conseqüència d’escoltar-nos a nosaltres mateixos? Precisament aquesta era la gran opció que se’ns obria en altre temps al rebre les històries d’un altre; la possibilitat de conèixer a l’altre, de fet, és també l’opció de conèixer-te a tu mateix i de construir el teu propi discurs. Un efecte multiplicador que és el de purament transmetre en la seva accepció més pedagògica possible. Narrar i escoltar, no és el que s’espera de nosaltres a l’escola? No és aquest el mecanisme que ens ha de permetre l’aprenentatge? Estrany oblit doncs el de deixar-nos d’explicar històries, ja que ens perdem la gran oportunitat d’escoltar-nos i per tant de deixar que ens transmetin l’experiència vivencial, aquella tan preuada.

Està clara la utilitzada com a pretext habitual: la manca de temps. Però cal pensar on dipositem els nostres temps. On es troben les persones en l’actualitat? Xarxes socials tipus facebook són precisament això en certa manera: la nova xarxa de relacions on poder tenir un nombre de contactes que acabaran sent directament proporcionals al temps que hi hauràs de perdre, i on el llenguatge és totalment diferent al de la comunicació verbal i presencial, ja que el que pren la iniciativa és un nou rol identitari i sobretot comunicatiu, que ja depèn d’una plataforma multimèdia amb altres regles del joc i amb altres disposicions fins i tot corporals més que superficials. No vull fer una crítica a les iniciatives 2.0 ni tampoc penso, ni molt menys, que siguin integralment nocives, però cal pensar en el que deixem de fer per ser-hi. Només m’hi referia pels nous usos i formes que adquireixen les modalitats de relacions i de com s’altera la comunicació en el seu desplegament virtual considerant la seva vessant negativa i que provoca noves formes de solitud. Cal pensar doncs com s’hi acomoden les nostres difícils subjectivitats. És un gran senyal de com desitgem i esperem comunicar-nos darrerament, sobretot amb tot el neguit de tenir contactes i conèixer a algú de forma virtual, i potser després no parlem amb qui vivim o treballem colze amb colze. Tot això es vindria a afegir a una mena de dissolució del jo en benefici d’una identitat desitjada o diferida en virtut a una fugida d’una realitat no satisfactòria. És el que s’observa, no en forma generalitzada, però les addiccions que es poden generar en els brous que ja bullen en aquestes virtualitats encara no han mostrat la seva cara més negativa, encara que s’intueix. En definitiva amb totes les dificultats del jo i a la condició d’ emmalaltida societat reaccionem mostrant-nos desolats i ampliant la sensació de desèrtica societat que cada cop presenta més limitacions alhora de comunicar-nos, que seria la única forma que podria contribuir a crear-nos espais per millorar els nostres recursos.

Ja he explicat que els canals propis que utilitza la narració són els mateixos que permetran l’aprenentatge. Factor suficient per poder dotar a les persones de facultats tant per l’escolta o la lectura com per la narrativa. Però el que em sembla més important de prioritzar tots els processos comunicatius, és el factor que afavoriríem permetent-nos ser més pròxims. Aquest fet concitaria un millor coneixement mutu que hauria d’evitar aquesta malaltia social que ens separa, que ens medicalitza i que ens manté encasellats en els conflictes més banals i superficials, amb malestars que ens situen en l’ansietat, sense possibles sortides perquè ens anem quedant progressivament amb menors recursos. En aquest sentit començar des de la narració cap a una comunicació total seria una eina pedagògica de primer ordre des de projectes artístics i culturals que prioritzarien la seva acció política, ja que empoderarien a la persona, trencant tota la desolació de la que hem parlat, acostant-nos a una societat on l’aprenentatge vivencial ens pugui redimensionar tota la dificultat vital en els diversos conflictes en els que els éssers humans ens hem de desenvolupar, i en aquells on la identitat s’ha de configurar precisament en la relació amb l’altre. Per evitar les pèrdues en les que ens hem anat deteriorant en les nostres capacitats de ser persona, ara que el discurs de les competències les ha de contemplar.

Parlo de pertinences que es poden transmetre (tecnològicament mai ha estat tan viable) i que amb les pèrdues de la societat postmoderna caldria recuperar. Parlo, així mateix, de les memòries col·lectives que mai havien estat tan mancades, tan tocades de mort. Potser encara no en som conscients del que podríem recuperar, perquè el temps ens impedeix valorar el fet d’escoltar i dirigint-nos a la soledat més irremissible. En temps on estem lluny de la comunicació total, viatge en el que fracassem una i una altra vegada, necessitem recuperar els narradors  o, com a mínim, el fet d’ampliar els canals per possibilitar-la. Parlo de que podríem ampliar la comprensió mútua per generar un sentiment de comunitat mentre ens unim amb l’essència de la paraula, veritables simfonies que podrien conrear arrels de possibles nusos pel futur. I parlo també de donar veu a qui té qualsevol cosa que oferir, qualsevol proposta de diàleg, perquè tots duem un narrador dins.

La memòria és la que estaríem habilitant si ens narréssim, com si en molt de temps haguéssim desexercitat una important facultat, fins i tot a nivell cognitiu. Però el dany espiritual ens reporta un perjudici encara de major densitat i ens duu a un món que perd una escala bàsica i que hauríem de traspassar tots en la vida. Per qualsevol transmissió generacional ens servim de les narracions amb les que els altres ens conforten a través de les seves pròpies experiències. En elles creixem amb la memòria d’altres, aprenem per comparació, vivències, oficis, destreses i, fins i tot, en l’art de viure, en l’art de la paraula. Eina bàsica per evolucionar. Tot això és ben diferent si perdem aquesta transferència en tots aquests nivells. Aquestes són les pèrdues que ens provoquen grans sots en les nostres vivències, que sense narradors, ja no poden ser de la mateixa manera.

En les grans planícies de soledat actuals, deserts de comunicació monòtona, encara podem comptar amb testimonis com el de Benjamin que ens deixa el seu desconsol sobre la deriva que prenia la condició humana quan encara hi érem a temps. Almenys ens ha de ser més que valuós diagnosticar que la nostra ànima poruga va propiciar tals moviments. Alguna conclusió n’hem de treure, però, és en l’enormitat de la por a la mort on ens hem negat el tresor de la narració? En absència dels misteris i de les èpiques contingudes en les històries narrades del passat estem més segurs? És aquest oblit regenerador per esquivar la por? Crec que és el moment de la possibilitat de contar-nos com ens va, són ara temps de donar-nos també el consol davant els dolors de l’ànima que es pleguen cada vegada més en ells mateixos. No som conscients que el poder del narrador alleugeriria moltes de les traces que ens obturen els estats d’ànim i ens aïllen de l’altre sense possibilitat d’entesa comuna. Per retornar a la paraula al seu ‘etern retorn’ necessitem narradors, o més aviat, noves formes de narrar-nos i d’escoltar-nos.

I així, d’aquesta manera, Benjamin continua de la cita que encapçala aquest article: el narrar todavía perdurará. Pero no en su forma “eterna”, en la secreta, magnífica calidez, sino en formas descaradas, atrevidas, de las que no sabemos nada”.

De nosaltres depèn que aquest atreviment, aquesta innovada forma de transmissió i d’intercanvis, ens segueixi reportant vida o que ens obri més sots per les grans estepes de l’experiència postmoderna.

 


[1] Assaig que estava inclòs en el volum 2 de les obres complertes de Walter Benjamin;  Gessammelte Schriften; Frankfurt am Main: Suhrkamp,1991 (pp.438-465) on relacionava la fi dels narradors i l’inici d’una altra època per a l’experiència de la condició humana alhora que s’establia la diferenciació entre la narració i la novel·la, en els moments del declivi de la narració. Walter Benjamin, El narrador, Metales Pesados. Santiago de Chile, 2008.

Paidonet s’activa (II); actualització

PaidoNet va sorgir de la idea comuna que parteix de visions particulars que van convocar les motivacions de voler provocar un canvi en la societat. Visions crítiques i particularment essencials en voler aportar experiències professionals generadores de canvis i/o millores en configurar uns aprenentatges de bones pràctiques que s’auspiciïn unes propostes reflexives i que plantegin necessaris diàlegs i col·laboracions mútues en el sí de la societat. El concepte en sí és la pràctica del sentit comú en un manual que segueix una filosofia crítica, pedagògica i que aporti nous camps a l’educació social i configuri un diàleg en la comunitat preparat per la societat en xarxa actual en la que vivim i que tanta confusió genera entre tots els agents actuals participants en l’educació en general.

Unint propostes des del diàleg

En aquest món de confusió cal generar el màxim de complicitats per l’assoliment de les màximes quotes de sentit comú en la recerca d’unes possibilitats que propiciïn confiança i sentiments de pertinença. En això hi creiem, en la recerca de les vies pel diàleg. Proposem la col·laboració mútua i les relacions de confiança que generin sumes positives i que plantegin l’optimització de la resolució dels conflictes. Proposem una generativitat des de la nostra experiència en la gestió positiva del conflicte, i que en cap cas consisteix en evitar el conflicte, sinó en la creença de que el conflicte sempre ha d’originar l’oportunitat de millora i de canvi. Per tant ens movem en un paradigma que ha de sorgir de la idea de millora necessària en els conflictes que sorgeixen en el món de l’educació, i en la continuació de la proposta que en tota comunicació hi ha d’haver una voluntat de superació de les dificultats. La idea de pertinença de tots els membres en un diàleg ha de provocar aquesta superació i partim de que sempre hi ha d’haver aquesta confiança en l’altra i en la generació d’una nova idea de comunitat.

Som un grup que coneixem des d’on sorgeixen les dificultats i com poder provocar la capacitat de superació, i la clau que disposem parteix del coneixement dels diferents territoris en els que apareixen els conflictes. El nostre coneixement de l’educació social ens fan conviure en el dia a dia de les dificultats que s’eixamplen sense la necessària irrupció de la voluntat i d’una comunicació efectiva i la dedicació essencial de tots els agents. Des de tots els camps en els que intervenim de l’educació social, pretenem partir de la millora en família i escola, des d’on es poden començar a generar els diàlegs més essencials i pràctics, i a continuació en la resta de camps de la intervenció, a través de la mediació en la millora de les relacions entre un professional angoixat i els destinataris, on els amplis i diversos problemes socials es veuen desbordats davant dels tsunamis socials que se’ns vénen al damunt.

Pensem que hem d’intervenir des dels recursos que suposen la comunicació, el diàleg, la cultura, i que ens cal aprofitar que disposem d’una civilització que ens ha permès tota convivència, i que, malgrat tot, ens ha permès seguir estar dempeus. Així que les nostres expressions, les nostres passions, ens poden atorgar els canvis que ens possibilitin les millores. Així que generant uns espais que practiquin els debats podrem continuar seguir buscant respostes i les propostes que necessitem. Aquest espai de co-construcció mútua anirà generant aquests espais de reflexió que s’anirà actualitzant des de propostes de tallers que buscarà aquestes noves respostes. El pretext, buscar entre tots aquests espais de reflexió i de diàleg.

 

Existeixen els narradors?

“Se puede considerar eternas todas las cosas (el narrar por ejemplo) pero también se las puede considerar del todo temporalmente condicionadas y problemáticas, dubitables. Lo eterno en el narrar. Pero probablemente formas enteramente nuevas. Televisión, gramófono etc. hacen dudosas todas estas cosas. Quintaesencia: así de preciso no queremos ni por nada saberlo[1]. ¿Por qué no? Porque tenemos miedo, y fundado: de que todo se desacredita: la descripción por el televisor, las palabras del héroe por el gramófono, la moraleja de la historia por la siguiente estadística, la persona del narrador por todo lo que llega a saberse de ella. – La bobada de morir. Pero entonces el narrar también es una bobada. Entonces,  ¿tal vez muere, por de pronto, esto ‘pour commencer’, todo el aura de consuelo, sabiduría, solemnidad de que hemos rodeado la muerte? ‘Tant mieux’.  No hay que llorar. El sinsentido de las prognosis críticas. Film en vez de narración. El matiz que eternamente dispensa vida”. Walter Benjamin, El narrador[2], Metales Pesados. P.131

 

Un fragment aterridor. Una síntesi que és anunciadora d’una mort més que certificada. L’assaig que conté aquesta frase, recull aquests pensaments reflectits ja fa unes vuit dècades i, al pensar en els cursos ja transcorreguts, no faig més que escruixir-me en veure els rumbs que estem descrivint els humans des de fa ja llargs temps. Un dels moviments decisius que es van realitzar van derivar cap al fracàs de la vida natural, que havia de ser patrimoni humà i que hom no pot  considerar com a pèrdua inconscient. El diagnòstic emès per Walter Benjamin en l’assaig que ha incitat el present article, no deixa de sorprendre tenint en compte el moment en què va emergir. Una de les ruptures que el van fer emetre tals pensaments van ser els sentiments despertats després de la barbàrie de la Iª gran guerra. L’observació de totes les masses que tornaven de les batalles en el silenci més absolut, van crear un gran impacte en l’autor alemany. Aquesta va ser la senyal de que grans dosis de saviesa sofririen de grans pèrdues sobretot per la vida humana com a concepte.  L’art de narrar i el fet experiencial que ajuda a transmetre, i que en ell transfereix una certa saviesa no escrita – o no-transmissible a través de l’escriptura – havia ja de competir en inferioritat de condicions amb la novel·la i amb noves modalitats de vida privada. Però amb la irrupció dels moderns mitjans de comunicació i les arts visuals fereix de mort les figures del narrador. I de les històries que són l’aire i l’oxigen per narrar. Incalculable pèrdua humana. Us imagineu les àmplies zones de memòria que es perden amb aquelles sobretaules que tots haurem viscut amb els nostres avis contant els seus temps? Quines imatges transcriurem nosaltres dels nostres? Sens dubte les que duem com a memòria col·lectiva introduïdes en els nostres discos durs o les que ens aniran passant en magazines o reportatges històrics passats en hores intempestives en algun canal temàtic.

El primer que m’arruga el frontis i que em deprimeix, és la sensació que ens descriu el filòsof, és que seguim amb la mateixa denúncia 80 anys després – temps més que suficient per fer-nos conscients. I l’únic que s’ha establert és el gran poder de la imatge enfront de la paraula i que ens ha atorgat aquest predomini d’aquestes arts visuals o, més aviat, arts de consum. Només ens hem plantejat l’evolució que ens ha fet fugir de la incomoditat de sentir-nos insegurs. Tot en nom de la seguretat externa, però amb accent extrem. Però com ens descriu Benjamin ens incapacita com a éssers perdent l’oportunitat de poder afrontar el que ell mateix denomina la història natural. Al perdre l’art de narrar ens derroguem la capacitat de compartir, la capacitat d’aprendre dels altres, perquè narraríem la nostra vida posant-la en qui pogués fer-se la pregunta de com segueix la mateixa, ens posaria en qüestió i ens inscriuria cap a la qüestió fonamental dels misteris de la fi: Com segueix la història? Aquesta és la pregunta que es fa qualsevol infant si no es finalitza la narració del conte. L’art de narrar inclou la saviesa d’aportar el que ens manca per continuar, el que ignorem o que ens introdueixi en el dubte. Per tant la pèrdua de la figura del narrador pot significar més que la pèrdua d’una figura cultural o artística. Ens pot sumir en l’absència d’una figura que podria ser l’anàloga del pare i la mare al narrar contes. Gran part de la base del conscient inconscient de la fantasia infantil descansa en l’art de crear i influir en l’univers de qualsevol nen obrint-los les portes a través d’històries, i en la construcció d’aquest univers, es concita la creativitat en riquesa de matisos. Podríem fer la transferència d’aquesta analogia al món adult i podem extreure les diverses mancances que ens pot suposar. La imaginació és lliure.

Però les que més preocupació creen és el de la grandiositat de pèrdues que provoca la degeneració de la narració en un art circumscrit a uns quants monologuistes amb programa de tv. Quan penso en les històries que no han estat mai contades pels nostres pares i avis, o les que no van poder emetre els seus avantpassats per mor de guerres o avinenteses, i consegüentment les ensenyances que hi anaven contingudes… Però en un món global on els enllaços en línia i amb les grans migracions obertes, no s’aprofiten les grans possibilitats per compartir, una paradoxa ben inconfessable! Parlo de pertinences que es poden transmetre (tecnològicament mai ha estat tan viable) i que amb les pèrdues de la societat postmoderna caldria recuperar. Parlo, així mateix, de les memòries col·lectives que mai havien estat tan mancades, tan tocades de mort. Potser encara no en som conscients del que podríem recuperar, perquè el temps ens impedeix valorar el fet d’escoltar i dirigint-nos a la soledat més irremissible. En temps on estem lluny de la comunicació total, viatge en el que fracassem una i una altra vegada, necessitem recuperar els narradors  o, com a mínim, el fet d’ampliar els canals per possibilitar-la. Parlo de que podríem ampliar la comprensió mútua per generar un sentiment de comunitat mentre ens unim amb l’essència de la paraula, veritables simfonies que podrien conrear arrels de possibles nusos pel futur. I parlo també de donar veu a qui té qualsevol cosa que oferir, qualsevol proposta de diàleg, perquè tots duem un narrador dins.

La memòria és la que estem inhabilitant, com si estiguéssim desexercitant una important facultat, fins i tot a nivell cognitiu. Però el dany espiritual ens reporta un perjudici encara de major densitat i ens duu a un món que perd una escala bàsica i que hauríem de traspassar tots en la vida. Per qualsevol transmissió generacional ens servim de les narracions amb les que els altres ens conforten a través de les seves pròpies experiències. En elles creixem amb la memòria d’altres, aprenem per comparació, vivències, oficis, destreses i, fins i tot, en l’art de viure, en l’art de la paraula. Eina bàsica per evolucionar. Tot això és ben diferent si perdem aquesta transferència en tots aquests nivells. Aquestes són les pèrdues que ens provoquen grans sots en les nostres vivències, que sense narradors, ja no poden ser de la mateixa manera.

En les grans planícies de soledat actuals, deserts de comunicació monòtona, encara podem comptar amb testimonis com el de Benjamin que ens deixa el seu desconsol sobre la deriva que prenia la condició humana quan encara hi érem a temps. Almenys ens ha de ser més que valuós diagnosticar que la nostra ànima poruga va propiciar tals moviments. Alguna conclusió n’hem de treure, però, és en l’enormitat de la por a la mort on ens hem negat el tresor de la narració? En les absències dels misteris i de les èpiques contingudes en les històries més acollidores actuals estem més segurs? Ens salva aquest fet de la mortalitat? És aquest oblit regenerador que ens suposa una eina de creixement? Crec que és el moment de la possibilitat de contar-nos com ens va, són ara temps de donar-nos també el consol davant els dolors de l’ànima que es pleguen cada vegada més en ells mateixos. No som conscients que el poder del narrador alleugeriria moltes de les traces que ens obturen els estats d’ànim i ens aïllen de l’altre sense possibilitat d’entesa comuna. Per retornar a la paraula al seu ‘etern retorn’ necessitem narradors, o més aviat, noves formes de narrar-nos i d’escoltar-nos.

I així, d’aquesta manera, Benjamin continua de la cita que encapçala aquest article: el narrar todavía perdurará. Pero no en su forma “eterna”, en la secreta, magnífica calidez, sino en formas descaradas, atrevidas, de las que no sabemos nada”.

De nosaltres depèn que aquest atreviment, aquesta innovada forma de transmissió i d’intercanvis, ens segueixi reportant vida o que ens obri més sots per les grans estepes de l’experiència postmoderna.


[1] Benjamin refiere este dictum a lo que llama “sabiduría de opereta”, concentrando en él la resistencia que se opone en la época del fin de narrar a la precisión y prolijidad de la narración. V. infra, fragmentos 2 (4ºpárrafo), 3 (7ºpárrafo) y 4 (4ºpárrafo).

 

[2] Assaig que estava inclòs en el volum 2 de les obres complertes de Walter Benjamin;  Gessammelte Schriften; Frankfurt am Main: Suhrkamp,1991 (pp.438-465) on relacionava la fi dels narradors i l’inici d’una altra època per a l’experiència de la condició humana alhora que s’establia la diferenciació entre la narració i la novel·la, en els moments del declivi de la narració.

PaidoNet s’activa (I)

Després d’uns quants anys d’anades i vingudes, d’engegar màquines i apagar-les, de naufragar, de múltiples derives i, sobretot, molts dubtes, arriben temps de decisió. Arriben moments d’implicació, d’exposar-se i de cúmuls d’experiències que han de trobar un riu en el que fluir. Moltes idees ja han trobat el seu repós en el que consolidar-se i ha brotat ja el fruit que haurà de madurar al sol de les accions. El temps del diàleg i de la comunicació no pot esperar més. La pedagogia, la cultura i l’art de les mediacions des del diàleg més profund, més humà ha de trobar els canals als quals ens hem oblidat de prendre.

Per això cal recomposar-se constantment i trobar les vies i les energies per les quals buscar i recuperar una cultura humana i que, un dia, va eixamplar la civilització. Els nostres camins, l’art (la nostra expressió, musical, narrativa, ja sigui expressiva o poètica, l’acció corporal), poden ser fabuloses formes de relació per trobar la millor voluntat d’estar junts i compartir l’alegria d’estar vius. Pensem que aquestes vies s’han de seguir retrobant per aquest retorn que assenyalo. Però, perquè ens costa tant de trobar aquests mecanismes? Què ens impedeix de relacionar-nos en pau?

Al marge de les dificultats ens cal una reactivació de les nostres passions i aprendre a aprendre: aprendre a viure, sense por o amb una por que no alteri el nostre equilibri, o que no provoqui la tendència cap els desequilibris, amb millors condicions per reflexionar, en ser persones que pensin per sí mateixes, que construeixin els seus camins amb autonomia i llibertat i cerquin sentir-se a gust amb qui els rodeja. A través del diàleg, i en contacte amb els nostres principals companys de vida (familiars, amics, companys), construim la nostra capacitat de relacionar-nos, i de cadascun de nosaltres depèn de les capacitats d’estimar i compartir, o pel contrari, d’envejar o de desconfiar. Si sabem d’on provenen, perquè no buscar-hi remeis i engeguem definitivament els aprenenatges?

Estem creant una possibilitat que està en l’haver del patrimoni humà: una proposta formativa des del diàleg i la capacitat que tots disposem i ens recolzarem des de la possibilitat que tenim tots de crear, d’expressar-nos, d’opinar i de compartir, i conjuntament d’aprendre i de construir junts el futur…

Aquesta seria la primera part del que ha de venir, l’enorme voluntat que tenim tots de relacionar-nos, perquè l’ésser humà, apart de distingir-se a través del llenguatge i la capacitat de diàleg, sempre disposa la gran necessitat de reconeixement, i això ben reconduit sempre ha de ser decisiu per tota socialització.

Visió i finalitats

Comunicació i llenguatges; cultures i canvi; cultures i comunitat; diàleg i comunitat; diàlegs impossibles? dualismes que originen una complexa interacció, de dificultosa relació, però de natura canviant i, per tant, sempre accessible a les bones voluntats.

Escarbant en aquestes relacions, des de l’estricte fenomen humà, s’arriba a la conclusió de que manca cultura del diàleg, del diàleg cap a la mediació, de la mediació cap a la pau, i en la pau, manca buscar l’oxigen que possibiliti aquests trànsits. S’ha de buscar el temps en el que, en una mena de fotosíntesi, crear una nodrida idea de fer respirar la cultura de la pau, el respecte mutu, i per tant la creació d’espais de diàleg, com a ponts en els que incitar llenguatges comuns, inspiracions próximes i voluntats generadores d’aquest propi espai. En una arquitectura oberta, que ilumini el procés i que convidi a compartir el temps. Els temps, i en les seves obertures, que superin els múltiples contratemps del nostre temps actual. Per això cal dotar de l’oxigen al temps que pretenem compartir. Les experiències i vivències que concitin aprenentatges que es sumin a les nostres. Des de la voluntat, des de la motivació es compartirà un interès comú. L’apropiació doncs de les condicions que ens possibilten el fet plausible de la millora de l’ésser humà i del que l’envolta, que és la pròpia natura.

Aquesta és la finalitat, la nostra utopia que s’autocompleix si assolim compromís cap a la natura i condició humanes que es trobin en el projecte de la millora constant i que possibiliti una transmissió concil·liadora que millori el futur. Des de la reforma del pensament, des d’una comunicació que ha de revertir sobre les seves limitacions, fomentant llenguatges més motivadors, iniciant una nova cultura, des de l’aprenentatge dels nostres passats que ens són comuns, que ha de crear una simètrica visió que ha de provocar aquesta millora contínua.

Cal sortir del bucle tancat en el que ens trobem i avançar cap a un altre que ens ompli de diàleg i reflexió, i en l’ensenyança que el passat ens ofereix, caminar per un ésser humà curós i respectuós, que observi el que hem produït i descaminar en el camí mentre promovem els canvis necessaris. En aquest espai farem ús de totes les possibilitats que ens ofereixen les formes humanes que ens conviden a conviure i a aprendre junts.

Us convidem també a vosaltres!

PaidoNet