Archivo para 3 junio 2012

Comencem a crear (II); què ens ofereix la infància com aprenentatge?

En l’article que ens precedeix, proposàvem un canvi de mirades per generar la millora de relacions pare – mare – fills – escola. S’entén que per la millora general de les relacions educatives en l’escola, i sobretot, en la família, que és l’absolut bressol de tot el que s’engendrarà, i per les nostres relacions, precisem de la bona comunicació que s’hi ha de produir entre tots els eixos citats, mitjançant una millora del llenguatge, és a dir, de la comunicació. Però des de fa massa temps hem abandonat les bones pautes (o les necessàries) per una comunicació que busqui entre aquestes mateixes fites que a tots ens mouen, els progressos dels infants i joves, l’evolució de la nostra societat, etc. Per això ens cal tota la col·laboració, tota la unitat i la bona gestió del conflicte, per poder avançar i millorar una institució on es donen i conflueixen tants estils i formes de fer.  I no és gens fàcil ara en temps de massa reptes, poder encaixar-ho tot. Necessitem confluir en el panorama educatiu per tal d’afrontar les dificultats i pensar que tots formem un col·lectiu que té a l’abast el repte d’avançar constantment, re – pensar i millorar la comunicació interna de tot un col·lectiu.

Per això ens cal retornar a l’art de la pregunta, al de la voluntat de voler canviar de mirada, al de tornar a solidaritzar-nos i al de remar junts per un fi comú i preuat. El que volem per a l’escola i en el món d’una educació del futur, és un repte de tots en construir entre tots, i participar en el joc de poder crear, en el joc de permetre el creixement i el desenvolupament, i generar la possibilitat d’arribar a ser persones lliures. I per aquest comès ens cal diàleg, però des de la unitat, des d’una nova gestió de mirada, del llenguatge, i també del que ens és més propi, des de la pell i l’expressió corporal, com a recurs extraordinari. No només amb paraules ens arribem a unir. Ens calen més recursos, més estímuls. Necessitem retornar als llaços perpetus del que ens fa més humans. I perquè no, ens cal una munió d’innocència, per poder acompanyar, en el joc, en la creativitat, i cap a un llenguatge ric en crear junts, en una proposta més rica emocionalment. Presentem uns diàlegs on la creativitat faci la guia i l’acompanyant ideal que ens desperti la nostra imaginació i recreï aquestes mirades que ens acostin als llenguatges ideals que permetin els creixements dels nens. No oblidem que als nens els cal una millor i major gestió del temps, i per tant de la paciència, més que a ningú. No ens mereix  tots plegats doncs tots els esforços possibles? I no ens caldria, així mateix, deixar de repetir el que no funciona? És per això que proposem aquí un camí cap a la creativitat i el diàleg, i construïm doncs des de dins el territori escolar.

Ce qu’il y a de plus profond, c’est la peau. L’idée fixe”. Paul Valéry

El lenguaje es una piel: yo froto mi lenguaje contra el otro. Es como si tuviera palabras a guisa de dedos, o dedos en la punta de mis palabras. Mi lenguaje tiembla de deseo.”[1]

Valéry parla de la pell, com el més profund, i en la paradoxa semàntica ho trobem fins i tot lògic. La pell aborda les connexions del sistema nerviós que ens condueixen pel més ancestral del nostre ser. En canvi la nostra relació amb el llenguatge tal com el coneixem, és molt més nova, i potser ni tan sols profunda, ni tan ben canalitzada. Però ens refiem sempre dels seus significats apresos també a l’escola, sense saber si l’altre també l’entén. I si intentéssim viure-les les dues plegades? Cos i llenguatge per experimentar en una comunicació més àmplia. Potser vivim des d’una escola que s‘ha separat d’aquesta realitat, i en canvi, potser són dues coses que viuen juntes i plegades. Igualment succeeix amb el temps, ja que és una mesura bàsica en la vida, i en les nostres actuals, vivim en un fragor constant sense que puguem adonar-nos del seu pas, ni de la seva evolució. La condició humana, com a condició corporal i temporal, com a mesura fonamental, comença quan ens n’adonem de tals dimensions. Vivim corporalment o no el temps? És la nostra biografia una experiència corporal? Vivim narrativament el temps i el nostre cos, o així hauria de ser, però seria desitjable millorar aquesta relació. I aquest és un punt de l’aprenentatge bàsic per poder fer un desenvolupament equilibrat i desitjable. Aquest és un exemple de com ens podem arribar a separar del nostre ser. I el llenguatge necessita del cos, si no s’esfuma, es torna estrany a un mateix: “El lenguaje se deteriora cuando está desvinculado del cuerpo. Se convierte en algo falso, endeble, superficial.”[2]

Perquè hi ha dues formes de veure les coses. Dues maneres de mirar l’educació. Una que ja s’ha assajat i que no ha fet més que generar necessitats de desaprendre emocionalment, i la que ens podem permetre a partir d’ara, en un seguir indagant les millores que cal anar creant en el nou paradigma. I el mestre Bárcena ens ho mostra de nou en el seu magnífic “El delirio de las palabras” que recomano fervorosament. Unes paraules que engendrarem sense que, fins al moment, caiem en el compte de que el nostre és un espai d’experiència on el que bàsicament desitgem és passar per aquest món essent feliços:

Ese mirar busca que el cuerpo se ofrezca como cosa, en su pura objetividad como un lugar de apropiación, como aquello que podemos capturar, disciplinar, educar, registrar u observar, encerrándolo en unos conceptos que seguimos destinando a decir la esencia de la cosa, pero no los acontecimientos. En esa mirada, parece que la intención es volver al fin adulto, un cuerpo que ha abandonado definitivamente su infancia. Frente a ese mirar, ¿es posible todavía una recreación del cuerpo en sus gestos, en la escritura, en un modo otro de hablar, de leer y de moverse? ¿qué se puede aprender todavía del cuerpo, como lo todavía no conquistado o lo imposible por dominar, observando con atención el cuerpo al cuerpo que sufre cuando está enfermo, cuando se duele, cuando grita de placer o parece enloquecerse cuando se comunica con la danza? ¿no regresa al cuerpo entonces como un espacio de experiencia?”Bárcena, F. (2003). El delirio de las palabras. Barcelona; Herder; p.213

Ens cal doncs seguir indagant? Us convidem a fer-ho sempre en família i en el col·lectiu que vulgueu.


[1] Barthes, R. (1999) Fragmentos de un discurso amoroso, Madrid, Siglo XXI Editores, p.82

[2] Sontag, S. (2002) La estética del silencio”, en Estilos radicales, Madrid, Suma de Letras, p.39

Anuncios