Archivo para 30 mayo 2012

Comencem a crear (1); Què ens ofereix la infància com aprenentatge?

Agraeixo profundament la inspiració aportada per Fernando Bárcena en “el delirio de las palabras“.

En un món que cada cop es sembla més als episodis apocalíptics, de pèrdues en dos dies de lluites llargament conquerides amb el suor de pares i d’avis, de benestars que poden quedar en l’oblit, ens trobem amb el deteriorament de les relacions de l’escola, les de la família i ens rodeja un cúmul de dificultats que ens enrareix l’ambient i ens endarrereix en conquestes de cara al futur, esperem despertar reflexions necessàries sobre com intentar millorar el territori familiar, des d’uns models possibles que plantegem aquí.

I per escriure aquest article compto amb dos ajudes incommensurables: el Ferdydurke de Walter Grombowicz, del qual n’extrec un fragment ben esclaridor a continuació, i el Fernando Bárcena de la poètica pedagògica en “el delirio de las palabras. Ensayo para una poética del comienzo“:

“Yo era -¡ay de mí!- un adolescente, y la adolescencia era mi única institución cultural. Doblemente atrapado y limitado: una vez por mi pasado infantil del que no podía olvidarme; otra vez por el concepto infantil que otros tenían de mí, esa caricatura de mí mismo que ellos guardaban en sus almas (…) sino así como soy… que debía de manifestarme y expresarme en mi forma propia y soberbiamente soberana, sin tener en cuenta nada que no fuera mi propia realidad interna. ¡Ah, crear la forma propia! ¡Expresar tanto lo que ya está en mí claro y maduro, como lo que todavía está turbio, fermentado! ¡Que mi forma nazca de mí, que no me sea hecha por nadie!”. Ferdydurke, Grombowicz, W. (2001) p.36-7.

Aquesta és una problemàtica de la que no podem fugir, la de la infància perduda en una eterna pèrdua de la forma natural  – encara que inserida ja per sempre en el nostre interior – que caracteritza l’adolescent: el nen, que ja no tornarà, i el conflicte que genera, turbulència que anuncia tots els combats futurs i els dilemes en els que no ens atrevim a traspassar o que ens obliguen a travessar de puntetes, il·lustració de que la adolescència és un desert entre l’oasi de la infància i les complaences enganyoses de l’adult.

Però ara que ja ens hem acostat a una realitat infantil, comencem a preguntar-nos en el nostre lloc d’adults. Perquè ens costa tant de comunicar-nos amb la infància? On es troba la dificultat? Com plantegem les relacions entre la disciplina o les llibertats? On es troben els debats i quines preguntes plantegen? Com orientar o acompanyar com a pares i educadors el canvi constant de la infància i l’adolescència? Bárcena ens parla de la necessitat de deixar-nos ensenyar per la infància, per re – orientar la nostra acció i memòria (que sens dubte significa desaprendre) i sobretot a través de la imaginació per acostar-nos a ells, com a estratègia ben assolible. En un gir ben plausible, donades les onades de problemes actuals, proposem un nou model que encararia un repte apassionant i que comportaria un nou model de relacions, partint d’una noció de la idea que en tenim de nosaltres mateixos que molts cops no és la més adient per oferir o escoltar. Ens cal redefinir la nostra relació des dels adults que som i deixar-nos portar per la imaginació aquella de nens que encara no hem oblidat en el nostre present. Ens cal redefinir des d’aquest prisma, des d’uns nous valors i conductes, que vulguin realment acostar-se als ideals de la nostra imaginació, sense que s’interposi el rol d’adults, d’educadors o de pares. Un art des del que imaginar i proposar creativitat des d’una relació realment estimulant. Adult – fill però sense etiquetes que comprimeixin la relació.

Cal redefinir la nostra mirada, fins i tot en la mirada de la certesa, en la certitud de la mirada infantil, per acostar i practicar l’art dels desitjos immersos en els jocs encara no educats per la cultura adulta. Una mirada adulta de la infància és una mirada adulta. Ens cal una mirada creativa i retornar a la vivència directa. Un bon exemple d’això el tenim en:  “Friedl”: “si deseamos encontrar placer y provecho mirando dibujos infantiles, debemos primero reducir al silencio nuestros deseos y exigencias en materia de forma y contenido, y atender, abiertos, a lo que nos presentan”.[1] Es tracta d’aprofitar constantment el saber dels qui no estan contaminats, sense que procedeixi de la disciplina, i sí de la creativitat deixant aflorar el que realment flueixi.

Ver la infancia como tiempo instrumental para una finalidad que está más allá de ella es verla como fase carente de sentido por sí misma, es de dejar de verla como una cierta praxis”. P.116

Infantilització i pedagogia és el procés artificial i extern de la cultura i vida social que incapacita per pensar per si mateix i per tenir ideals propis. El mateix que ens ha dut lluny de la natura, de l’ànima o del joc i del riure. També de l’art de viure, per tant, ens cal recuperar les forces i les essències pures. Grombowicz ho denomina immaduresa la que nos es natural como hombres, a una especie de potencia dionisíaca que, como fuerza inferior, presiona hasta romper la máscara, la Forma (infantilizada y banalizadora) que las convenciones sociales obligan a adoptar para estar normalizados. Esta fuerza inferior, e interior, ese impulso alegre y vital, esa inmadurez no es otra cosa que la vida tal y como se expresa en su propio arte: un arte de existencia. (…) podemos tomar distancia frente a la forma, reconocer que no seremos auténticos y que todo lo que nos define no proviene directamente de nosotros sino que es producto del choque de nuestro yo y la realidad exterior”. Vista així cal tenir comprensió pels alts i baixos que contemplen els anars i venirs dels joves, i perquè no dir, de qualsevol ésser humà. Així que convertim-nos en una mica “immadurs” al seu costat. el món de la infantesa és seu.

La distancia de la forma que s’aprèn en un exercici de aprehensió d’un mateix, un dilema que consisteix en desaprendre el que se’ns imposa i que ens allunya constantment d’un mateix en les nostres vides actuals, o en una apropiació d’un mateix. Aquest és el dilema pel qual normalment parem en la primera opció per comoditat, o que ni tan sols ni percebem. La forma a través de la paraula, de la infància robada, d’una alegria cap a un nou començament.

Proposem doncs, nous dilemes, noves fornades de reflexions d’aquestes característiques que es desperten des del nou model familiar a proposar, des del de les noves mirades, des de les quals desaprendre, per aprendre el valor d’haver fet l’esforç d’entrar de ple en les necessitats de qui ens clarifica on tenim l’univers de viure plegats, i el sentit de fer les coses d’una altra manera, per no cometre els mateixos errors del passat, mentre ens proposem els aprenentatges per no caure en els deserts d’aquests silencis actuals.

“Se trata, entonces, de volvernos extraños para nosotros mismos para vernos y mirarnos mejor. Se trata de cerrar los ojos, de volvernos problemáticos y reconocer nuestro misterio, para, con los ojos cerrados, mirarnos de otro modo. Mirarnos de otro modo sabiendo que delante está lo visible, lo que se nos muestra, y que detrás de nosotros se encuentra lo invisible. “Más allá de lo visible, la muerte. El ojo está orientado absolutamente”.[2]

Continuem en breu pensant en repensar propostes que ens segueixin motivant pel viatge de l’aprenentatge.


[1] Dickers-Brandeis, F. (2000) “Dessins d’enfants”, en Makarova E. (Resp.) Friedl Dickers-Brandeis, Paris, Somogy Éditions D’Art, p.115 (arte-terapia de Friedl)

[2] Noël, B. (1988) Journal du regard, ob. Cit., p.17

El llenguatge, el ser i el diàleg (I)

Iniciem unes converses sobre una necessària proposta. Una proposta cap a l’alliberació. De com definim els espais que ens configuren en la nostra identitat i el nostre ser. Però, des de quin ens “es – devenim” ser? Aquest espai és el llenguatge. I quin és el llenguatge en el que ens fa esdevenir?: “Es decir, en lugar de constituir un sistema de signos homogéneo, el propio lenguaje se sabe en el ser , mientras que éste, por su parte, irrumpe en aquél gracias a la voluntad de sentido que acompaña a toda ejecución discursiva.[1]”, que per tant, entre el llenguatge i el ser es proclama la relació de constitució – i relació mútua per la voluntat de sentit – per la pròpia voluntat que establim els humans d’inscriure’ns mediant el ser que s’inclou a sí mateix amb el llenguatge que inicia l’acció de sí mateix. Una identitat que per Ricoeur es pot incloure des de la fenomenologia, gràcies al relat com a recurs de l’hermenèutica del ser gràcies a la institució llenguatge.[2] La identitat doncs troba en el relat la designació i la restitució cap al sentit on el ser pot conformar-se de la seva relació definitiva en un sentit, mediant la referència clau on inscriure’s a través de l’acció de la pròpia experiència, i que es lliga des de la comprensió en la fenomenologia, gràcies als relats que ens contem i que lliguem reflexivament des d’una relació amb el món, i en l’altre.

Però em volia detenir en aquesta reeixida expressió de Gabilondo introduint Ricoeur en la introducció de “Historia y narratividad” sobre el llenguatge: “(…) se sabe en el ser mientras que irrumpe en aquél gracias a la voluntad de sentido que acompaña a toda ejecución discursiva”.

Al marge de la relació amb l’altre, i la constitució de la nostra pròpia identitat en cada concreta relació, hi ha la gran qüestió sobre els nostres autodiàlegs amb nosaltres mateixos, que esdevenen el germen del nostre ser. Uns pensaments que, tot i no ser relats, sí que són una forma de llenguatge que han de germinar en el diàleg i que, per tant, esdevindran algun dia en alguna forma de relat o, fins i tot, qualsevol forma fora dels marges de l’exposició realista, o sigui, la poesia o la ficció, o altres. Cal doncs fer la reflexió sobre la forma en que es va crear la nostra identitat i que dóna origen a les nostres actituds reflexives, de les quals hem de recolzar tota comprensió de nosaltres mateixos. I és en la voluntat de sentit on el poder d’indagació es detecta en la recerca de nosaltres mateixos. Per tant, abans de la execució discursiva (tal i com l’al·ludeix Gabilondo en la introducció del llibre de Ricoeur) pròpia del llenguatge humà, cal rescatar una identitat mentre practiquem el discurs i la relació oral amb l’altre, però que es recull prèviament després d’una fixació orientada al sentit, gràcies a una voluntat de coherència cap a nosaltres mateixos, és a dir, en una acció que s’ha de construir en sí, mentre el llenguatge origina l’espai concret en el ser on vaticinar – se aquest sentit. Un generar- se mentre alternem el conflicte amb un mateix a poder accedir a sí mateix, i originem aquesta identitat mentre arribem a una il·lusió, a la totalitat, a allò que esperem d’un mateix, no sabent que allò és la totalitat o la pretensió de completar la millor versió d’un mateix.

Per tant, ens cal la dimensió discursiva, en tota projecció personal, social, executiva, i actual, que s’ha de traduir en la socialització, en les nostres accions, i en conseqüència, projeccions que ens han de descriure els nostres reeixirs en la vida. Però en l’espai discurs, hi haurà hagut d’assolir – se la dimensió identitària des d’un llenguatge que s’adscrigui al projecte vital d’un mateix. El que s’adjunta a una forma personal de caràcter, però també als límits del propi jo, a les recerques i misteris o incerteses en les que ens trobem.

La dimensió discursiva doncs, és un element clau i configuratiu, per a la identitat com a moment previ, i com a apropiació i en tota totalitat a la que vulguem accedir. Sobretot en el que configura els moments identitaris, ja que ens retornarà a moments de construcció, i ens fixarà en moviments clau que han d’esdevenir una identitat no inamovible, però que marcarà tendències  en l’apropiació possible en el futur, en les eleccions que ens han de suggerir-nos la reflexió, i en els diàlegs progressius que afegiran els moments creatius des del llenguatge que ens proposaran el sentit, la voluntat i l’elecció vinculada al que ens proposem com a projecte de vida. Un llenguatge que ha de ser tota una alliberació.


[1] Ricoeur, P.; Temps et récit, I, pàgs 118-9 (trad. Cast.: pág. 154). Dicha idea, de raigambre estrictamente fenomenológica, aparecerá posteriormente en reiteradas ocasiones en su análisis de la identidad personal: “Lo Otro no es sólo la contrapartida de lo Mismo, sino que pertenece a la constitución íntima de su sentido… la autodesignación del agente de la acción parece inseparable de la adscripción por otro, que me designa, en acusativo, como el autor de mis acciones” (Soi-même comme un autre, pág. 380; trad. Cast.: pág. 365), en Introducción de Angel Gabilondo y Gabriel Aranzueque en P.11, en Ricoeur, P.; (1999) Historia y narratividad; Paidós, Barcelona.

[2] “Cuando nos situamos en la esfera narrativa, el papel que asume en su planteamiento la función referencial sigue siendo preponderante. El mundo del texto que habilita la enérgeia mimética del relato no pone de manifiesto únicamente el ser como en el que se desenvuelven con mayor o menor criterio sus personajes: el simulacro tejido por la ficción afecta de un modo radical a la configuración de nuestra propia experiencia temporal y de las articulaciones simbólicas de la acción que moldean nuestra comprensión práctica. La lectura es el cauce mediante el que se lleva a cabo esa transgresión regulada de la Lebenswelt del receptor, de su ser en el mundo”. Introducción de Angel Gabilondo y Gabriel Aranzueque en P.11, en Ricoeur, P.; (1999) Historia y narratividad; Paidós, Barcelona,