Comencem a crear (1); Què ens ofereix la infància com aprenentatge?

Agraeixo profundament la inspiració aportada per Fernando Bárcena en “el delirio de las palabras“.

En un món que cada cop es sembla més als episodis apocalíptics, de pèrdues en dos dies de lluites llargament conquerides amb el suor de pares i d’avis, de benestars que poden quedar en l’oblit, ens trobem amb el deteriorament de les relacions de l’escola, les de la família i ens rodeja un cúmul de dificultats que ens enrareix l’ambient i ens endarrereix en conquestes de cara al futur, esperem despertar reflexions necessàries sobre com intentar millorar el territori familiar, des d’uns models possibles que plantegem aquí.

I per escriure aquest article compto amb dos ajudes incommensurables: el Ferdydurke de Walter Grombowicz, del qual n’extrec un fragment ben esclaridor a continuació, i el Fernando Bárcena de la poètica pedagògica en “el delirio de las palabras. Ensayo para una poética del comienzo“:

“Yo era -¡ay de mí!- un adolescente, y la adolescencia era mi única institución cultural. Doblemente atrapado y limitado: una vez por mi pasado infantil del que no podía olvidarme; otra vez por el concepto infantil que otros tenían de mí, esa caricatura de mí mismo que ellos guardaban en sus almas (…) sino así como soy… que debía de manifestarme y expresarme en mi forma propia y soberbiamente soberana, sin tener en cuenta nada que no fuera mi propia realidad interna. ¡Ah, crear la forma propia! ¡Expresar tanto lo que ya está en mí claro y maduro, como lo que todavía está turbio, fermentado! ¡Que mi forma nazca de mí, que no me sea hecha por nadie!”. Ferdydurke, Grombowicz, W. (2001) p.36-7.

Aquesta és una problemàtica de la que no podem fugir, la de la infància perduda en una eterna pèrdua de la forma natural  – encara que inserida ja per sempre en el nostre interior – que caracteritza l’adolescent: el nen, que ja no tornarà, i el conflicte que genera, turbulència que anuncia tots els combats futurs i els dilemes en els que no ens atrevim a traspassar o que ens obliguen a travessar de puntetes, il·lustració de que la adolescència és un desert entre l’oasi de la infància i les complaences enganyoses de l’adult.

Però ara que ja ens hem acostat a una realitat infantil, comencem a preguntar-nos en el nostre lloc d’adults. Perquè ens costa tant de comunicar-nos amb la infància? On es troba la dificultat? Com plantegem les relacions entre la disciplina o les llibertats? On es troben els debats i quines preguntes plantegen? Com orientar o acompanyar com a pares i educadors el canvi constant de la infància i l’adolescència? Bárcena ens parla de la necessitat de deixar-nos ensenyar per la infància, per re – orientar la nostra acció i memòria (que sens dubte significa desaprendre) i sobretot a través de la imaginació per acostar-nos a ells, com a estratègia ben assolible. En un gir ben plausible, donades les onades de problemes actuals, proposem un nou model que encararia un repte apassionant i que comportaria un nou model de relacions, partint d’una noció de la idea que en tenim de nosaltres mateixos que molts cops no és la més adient per oferir o escoltar. Ens cal redefinir la nostra relació des dels adults que som i deixar-nos portar per la imaginació aquella de nens que encara no hem oblidat en el nostre present. Ens cal redefinir des d’aquest prisma, des d’uns nous valors i conductes, que vulguin realment acostar-se als ideals de la nostra imaginació, sense que s’interposi el rol d’adults, d’educadors o de pares. Un art des del que imaginar i proposar creativitat des d’una relació realment estimulant. Adult – fill però sense etiquetes que comprimeixin la relació.

Cal redefinir la nostra mirada, fins i tot en la mirada de la certesa, en la certitud de la mirada infantil, per acostar i practicar l’art dels desitjos immersos en els jocs encara no educats per la cultura adulta. Una mirada adulta de la infància és una mirada adulta. Ens cal una mirada creativa i retornar a la vivència directa. Un bon exemple d’això el tenim en:  “Friedl”: “si deseamos encontrar placer y provecho mirando dibujos infantiles, debemos primero reducir al silencio nuestros deseos y exigencias en materia de forma y contenido, y atender, abiertos, a lo que nos presentan”.[1] Es tracta d’aprofitar constantment el saber dels qui no estan contaminats, sense que procedeixi de la disciplina, i sí de la creativitat deixant aflorar el que realment flueixi.

Ver la infancia como tiempo instrumental para una finalidad que está más allá de ella es verla como fase carente de sentido por sí misma, es de dejar de verla como una cierta praxis”. P.116

Infantilització i pedagogia és el procés artificial i extern de la cultura i vida social que incapacita per pensar per si mateix i per tenir ideals propis. El mateix que ens ha dut lluny de la natura, de l’ànima o del joc i del riure. També de l’art de viure, per tant, ens cal recuperar les forces i les essències pures. Grombowicz ho denomina immaduresa la que nos es natural como hombres, a una especie de potencia dionisíaca que, como fuerza inferior, presiona hasta romper la máscara, la Forma (infantilizada y banalizadora) que las convenciones sociales obligan a adoptar para estar normalizados. Esta fuerza inferior, e interior, ese impulso alegre y vital, esa inmadurez no es otra cosa que la vida tal y como se expresa en su propio arte: un arte de existencia. (…) podemos tomar distancia frente a la forma, reconocer que no seremos auténticos y que todo lo que nos define no proviene directamente de nosotros sino que es producto del choque de nuestro yo y la realidad exterior”. Vista així cal tenir comprensió pels alts i baixos que contemplen els anars i venirs dels joves, i perquè no dir, de qualsevol ésser humà. Així que convertim-nos en una mica “immadurs” al seu costat. el món de la infantesa és seu.

La distancia de la forma que s’aprèn en un exercici de aprehensió d’un mateix, un dilema que consisteix en desaprendre el que se’ns imposa i que ens allunya constantment d’un mateix en les nostres vides actuals, o en una apropiació d’un mateix. Aquest és el dilema pel qual normalment parem en la primera opció per comoditat, o que ni tan sols ni percebem. La forma a través de la paraula, de la infància robada, d’una alegria cap a un nou començament.

Proposem doncs, nous dilemes, noves fornades de reflexions d’aquestes característiques que es desperten des del nou model familiar a proposar, des del de les noves mirades, des de les quals desaprendre, per aprendre el valor d’haver fet l’esforç d’entrar de ple en les necessitats de qui ens clarifica on tenim l’univers de viure plegats, i el sentit de fer les coses d’una altra manera, per no cometre els mateixos errors del passat, mentre ens proposem els aprenentatges per no caure en els deserts d’aquests silencis actuals.

“Se trata, entonces, de volvernos extraños para nosotros mismos para vernos y mirarnos mejor. Se trata de cerrar los ojos, de volvernos problemáticos y reconocer nuestro misterio, para, con los ojos cerrados, mirarnos de otro modo. Mirarnos de otro modo sabiendo que delante está lo visible, lo que se nos muestra, y que detrás de nosotros se encuentra lo invisible. “Más allá de lo visible, la muerte. El ojo está orientado absolutamente”.[2]

Continuem en breu pensant en repensar propostes que ens segueixin motivant pel viatge de l’aprenentatge.


[1] Dickers-Brandeis, F. (2000) “Dessins d’enfants”, en Makarova E. (Resp.) Friedl Dickers-Brandeis, Paris, Somogy Éditions D’Art, p.115 (arte-terapia de Friedl)

[2] Noël, B. (1988) Journal du regard, ob. Cit., p.17

Anuncios
  1. No trackbacks yet.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: