La paraula ens vindrà en l’ajut

Aquests darrers temps m’he vist introduït en noves reflexions gràcies a una obra escrita vuitanta anys enrere per Walter Benjamin, i que rellegida en una època procliu a sentir una nova dimensió de la soledat, van fer estralls en el meu interior provocant un nou impuls en la meva visió sobre el tema de la incomunicació. Aquest petit assaig d’un dels creadors més brillants del segle passat alhora que de gran i precisa intuïció alhora d’emetre diagnòstics, em va facilitar una reflexió estranyament afí a la nostra contemporaneïtat. Emmarcat en un dels seus volums d’obres complertes, l’assaig “el narrador[1] m’aporta una imatge estremidora com totes les que ens descriuen la misèria de la guerra, i que em transporta a altres carències actuals de la humanitat. Benjamin ens parla dels profunds silencis dels soldats al retorn i la fi de la guerra a l’any 1918 i dictamina la mort de la narració. Una apreciació aparentment poc precisa però donades les circumstàncies emocionals del moment, mentre es solapaven amb d’altres derives que anava prenent la condició humana, li conferien una mena de seguretat alhora d’emetre-la. Al llarg de l’assaig es refereix a la novel·la com el format que ha anat esquarterant a la narració i a la tendra imatge dels narradors al voltant d’una taula explicant històries als seus fills i néts. Després, amb l’emergència del postmodernisme i les diverses revolucions de l’ individualisme i dels mitjans de comunicació veiem que el llibre queda apartat fins i tot de les decoracions de saló d’interioristes de revista. Però el que volia subratllar dins del nostre fenomen de la comunicació i els estils de vida actuals tan canviants és on es troben les nostres narracions. No es tracta aquí de reclamar la tornada als temps de Benjamin i a les trobades familiars a la vora del foc fent conta-contes, però la reflexió que em va suscitar aquest assaig, mentre estic implicat en la formació de persones adultes que hauran d’utilitzar el fenomen comunicatiu, m’obliga a ser crític amb tots aquests processos. Fenòmens, que per altra banda, van prenent protagonisme i l’atenció en públics poc proclius com els gèneres més autobiogràfics, els recitals de poesia o les activitats en biblioteques.

És doncs precisament en les mancances que tots nosaltres presentem i en els deserts que tots habitem en la majoria dels nostres àmbits quotidians, on podem observar aquests camins de la condició humana on l’empobriment del llenguatge, i l’evident manca de gestió dels fenòmens comunicatius bàsics (narrar i escoltar), són reflexes cada cop més evidents. I hi ha preguntes que són de gran calat i que totes podrien trobar resposta en aquests empobriments donats per la manca de narradors o de narració. Hi ha moltes preguntes i totes haurien de versar sobre la continuació de la història. Tots nosaltres hem de ser capaços de seguir narrant la nostra pròpia història, i en els centenars d’entrevistes que he realitzat en les diverses institucions en les que he estat, és ben palesa la dificultat de l’individu  de poder explicar el curs d’una trajectòria vital. Quina és la dificultat de narrar-nos a nosaltres mateixos? O potser hi ha una dificultat de poder viure la nostra pròpia història? Està deshabilitada la possibilitat de narrar-nos? O és la impossibilitat d’escoltar a l’altre i en conseqüència d’escoltar-nos a nosaltres mateixos? Precisament aquesta era la gran opció que se’ns obria en altre temps al rebre les històries d’un altre; la possibilitat de conèixer a l’altre, de fet, és també l’opció de conèixer-te a tu mateix i de construir el teu propi discurs. Un efecte multiplicador que és el de purament transmetre en la seva accepció més pedagògica possible. Narrar i escoltar, no és el que s’espera de nosaltres a l’escola? No és aquest el mecanisme que ens ha de permetre l’aprenentatge? Estrany oblit doncs el de deixar-nos d’explicar històries, ja que ens perdem la gran oportunitat d’escoltar-nos i per tant de deixar que ens transmetin l’experiència vivencial, aquella tan preuada.

Està clara la utilitzada com a pretext habitual: la manca de temps. Però cal pensar on dipositem els nostres temps. On es troben les persones en l’actualitat? Xarxes socials tipus facebook són precisament això en certa manera: la nova xarxa de relacions on poder tenir un nombre de contactes que acabaran sent directament proporcionals al temps que hi hauràs de perdre, i on el llenguatge és totalment diferent al de la comunicació verbal i presencial, ja que el que pren la iniciativa és un nou rol identitari i sobretot comunicatiu, que ja depèn d’una plataforma multimèdia amb altres regles del joc i amb altres disposicions fins i tot corporals més que superficials. No vull fer una crítica a les iniciatives 2.0 ni tampoc penso, ni molt menys, que siguin integralment nocives, però cal pensar en el que deixem de fer per ser-hi. Només m’hi referia pels nous usos i formes que adquireixen les modalitats de relacions i de com s’altera la comunicació en el seu desplegament virtual considerant la seva vessant negativa i que provoca noves formes de solitud. Cal pensar doncs com s’hi acomoden les nostres difícils subjectivitats. És un gran senyal de com desitgem i esperem comunicar-nos darrerament, sobretot amb tot el neguit de tenir contactes i conèixer a algú de forma virtual, i potser després no parlem amb qui vivim o treballem colze amb colze. Tot això es vindria a afegir a una mena de dissolució del jo en benefici d’una identitat desitjada o diferida en virtut a una fugida d’una realitat no satisfactòria. És el que s’observa, no en forma generalitzada, però les addiccions que es poden generar en els brous que ja bullen en aquestes virtualitats encara no han mostrat la seva cara més negativa, encara que s’intueix. En definitiva amb totes les dificultats del jo i a la condició d’ emmalaltida societat reaccionem mostrant-nos desolats i ampliant la sensació de desèrtica societat que cada cop presenta més limitacions alhora de comunicar-nos, que seria la única forma que podria contribuir a crear-nos espais per millorar els nostres recursos.

Ja he explicat que els canals propis que utilitza la narració són els mateixos que permetran l’aprenentatge. Factor suficient per poder dotar a les persones de facultats tant per l’escolta o la lectura com per la narrativa. Però el que em sembla més important de prioritzar tots els processos comunicatius, és el factor que afavoriríem permetent-nos ser més pròxims. Aquest fet concitaria un millor coneixement mutu que hauria d’evitar aquesta malaltia social que ens separa, que ens medicalitza i que ens manté encasellats en els conflictes més banals i superficials, amb malestars que ens situen en l’ansietat, sense possibles sortides perquè ens anem quedant progressivament amb menors recursos. En aquest sentit començar des de la narració cap a una comunicació total seria una eina pedagògica de primer ordre des de projectes artístics i culturals que prioritzarien la seva acció política, ja que empoderarien a la persona, trencant tota la desolació de la que hem parlat, acostant-nos a una societat on l’aprenentatge vivencial ens pugui redimensionar tota la dificultat vital en els diversos conflictes en els que els éssers humans ens hem de desenvolupar, i en aquells on la identitat s’ha de configurar precisament en la relació amb l’altre. Per evitar les pèrdues en les que ens hem anat deteriorant en les nostres capacitats de ser persona, ara que el discurs de les competències les ha de contemplar.

Parlo de pertinences que es poden transmetre (tecnològicament mai ha estat tan viable) i que amb les pèrdues de la societat postmoderna caldria recuperar. Parlo, així mateix, de les memòries col·lectives que mai havien estat tan mancades, tan tocades de mort. Potser encara no en som conscients del que podríem recuperar, perquè el temps ens impedeix valorar el fet d’escoltar i dirigint-nos a la soledat més irremissible. En temps on estem lluny de la comunicació total, viatge en el que fracassem una i una altra vegada, necessitem recuperar els narradors  o, com a mínim, el fet d’ampliar els canals per possibilitar-la. Parlo de que podríem ampliar la comprensió mútua per generar un sentiment de comunitat mentre ens unim amb l’essència de la paraula, veritables simfonies que podrien conrear arrels de possibles nusos pel futur. I parlo també de donar veu a qui té qualsevol cosa que oferir, qualsevol proposta de diàleg, perquè tots duem un narrador dins.

La memòria és la que estaríem habilitant si ens narréssim, com si en molt de temps haguéssim desexercitat una important facultat, fins i tot a nivell cognitiu. Però el dany espiritual ens reporta un perjudici encara de major densitat i ens duu a un món que perd una escala bàsica i que hauríem de traspassar tots en la vida. Per qualsevol transmissió generacional ens servim de les narracions amb les que els altres ens conforten a través de les seves pròpies experiències. En elles creixem amb la memòria d’altres, aprenem per comparació, vivències, oficis, destreses i, fins i tot, en l’art de viure, en l’art de la paraula. Eina bàsica per evolucionar. Tot això és ben diferent si perdem aquesta transferència en tots aquests nivells. Aquestes són les pèrdues que ens provoquen grans sots en les nostres vivències, que sense narradors, ja no poden ser de la mateixa manera.

En les grans planícies de soledat actuals, deserts de comunicació monòtona, encara podem comptar amb testimonis com el de Benjamin que ens deixa el seu desconsol sobre la deriva que prenia la condició humana quan encara hi érem a temps. Almenys ens ha de ser més que valuós diagnosticar que la nostra ànima poruga va propiciar tals moviments. Alguna conclusió n’hem de treure, però, és en l’enormitat de la por a la mort on ens hem negat el tresor de la narració? En absència dels misteris i de les èpiques contingudes en les històries narrades del passat estem més segurs? És aquest oblit regenerador per esquivar la por? Crec que és el moment de la possibilitat de contar-nos com ens va, són ara temps de donar-nos també el consol davant els dolors de l’ànima que es pleguen cada vegada més en ells mateixos. No som conscients que el poder del narrador alleugeriria moltes de les traces que ens obturen els estats d’ànim i ens aïllen de l’altre sense possibilitat d’entesa comuna. Per retornar a la paraula al seu ‘etern retorn’ necessitem narradors, o més aviat, noves formes de narrar-nos i d’escoltar-nos.

I així, d’aquesta manera, Benjamin continua de la cita que encapçala aquest article: el narrar todavía perdurará. Pero no en su forma “eterna”, en la secreta, magnífica calidez, sino en formas descaradas, atrevidas, de las que no sabemos nada”.

De nosaltres depèn que aquest atreviment, aquesta innovada forma de transmissió i d’intercanvis, ens segueixi reportant vida o que ens obri més sots per les grans estepes de l’experiència postmoderna.

 


[1] Assaig que estava inclòs en el volum 2 de les obres complertes de Walter Benjamin;  Gessammelte Schriften; Frankfurt am Main: Suhrkamp,1991 (pp.438-465) on relacionava la fi dels narradors i l’inici d’una altra època per a l’experiència de la condició humana alhora que s’establia la diferenciació entre la narració i la novel·la, en els moments del declivi de la narració. Walter Benjamin, El narrador, Metales Pesados. Santiago de Chile, 2008.

Anuncios
  1. No trackbacks yet.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: