Existeixen els narradors?

“Se puede considerar eternas todas las cosas (el narrar por ejemplo) pero también se las puede considerar del todo temporalmente condicionadas y problemáticas, dubitables. Lo eterno en el narrar. Pero probablemente formas enteramente nuevas. Televisión, gramófono etc. hacen dudosas todas estas cosas. Quintaesencia: así de preciso no queremos ni por nada saberlo[1]. ¿Por qué no? Porque tenemos miedo, y fundado: de que todo se desacredita: la descripción por el televisor, las palabras del héroe por el gramófono, la moraleja de la historia por la siguiente estadística, la persona del narrador por todo lo que llega a saberse de ella. – La bobada de morir. Pero entonces el narrar también es una bobada. Entonces,  ¿tal vez muere, por de pronto, esto ‘pour commencer’, todo el aura de consuelo, sabiduría, solemnidad de que hemos rodeado la muerte? ‘Tant mieux’.  No hay que llorar. El sinsentido de las prognosis críticas. Film en vez de narración. El matiz que eternamente dispensa vida”. Walter Benjamin, El narrador[2], Metales Pesados. P.131

 

Un fragment aterridor. Una síntesi que és anunciadora d’una mort més que certificada. L’assaig que conté aquesta frase, recull aquests pensaments reflectits ja fa unes vuit dècades i, al pensar en els cursos ja transcorreguts, no faig més que escruixir-me en veure els rumbs que estem descrivint els humans des de fa ja llargs temps. Un dels moviments decisius que es van realitzar van derivar cap al fracàs de la vida natural, que havia de ser patrimoni humà i que hom no pot  considerar com a pèrdua inconscient. El diagnòstic emès per Walter Benjamin en l’assaig que ha incitat el present article, no deixa de sorprendre tenint en compte el moment en què va emergir. Una de les ruptures que el van fer emetre tals pensaments van ser els sentiments despertats després de la barbàrie de la Iª gran guerra. L’observació de totes les masses que tornaven de les batalles en el silenci més absolut, van crear un gran impacte en l’autor alemany. Aquesta va ser la senyal de que grans dosis de saviesa sofririen de grans pèrdues sobretot per la vida humana com a concepte.  L’art de narrar i el fet experiencial que ajuda a transmetre, i que en ell transfereix una certa saviesa no escrita – o no-transmissible a través de l’escriptura – havia ja de competir en inferioritat de condicions amb la novel·la i amb noves modalitats de vida privada. Però amb la irrupció dels moderns mitjans de comunicació i les arts visuals fereix de mort les figures del narrador. I de les històries que són l’aire i l’oxigen per narrar. Incalculable pèrdua humana. Us imagineu les àmplies zones de memòria que es perden amb aquelles sobretaules que tots haurem viscut amb els nostres avis contant els seus temps? Quines imatges transcriurem nosaltres dels nostres? Sens dubte les que duem com a memòria col·lectiva introduïdes en els nostres discos durs o les que ens aniran passant en magazines o reportatges històrics passats en hores intempestives en algun canal temàtic.

El primer que m’arruga el frontis i que em deprimeix, és la sensació que ens descriu el filòsof, és que seguim amb la mateixa denúncia 80 anys després – temps més que suficient per fer-nos conscients. I l’únic que s’ha establert és el gran poder de la imatge enfront de la paraula i que ens ha atorgat aquest predomini d’aquestes arts visuals o, més aviat, arts de consum. Només ens hem plantejat l’evolució que ens ha fet fugir de la incomoditat de sentir-nos insegurs. Tot en nom de la seguretat externa, però amb accent extrem. Però com ens descriu Benjamin ens incapacita com a éssers perdent l’oportunitat de poder afrontar el que ell mateix denomina la història natural. Al perdre l’art de narrar ens derroguem la capacitat de compartir, la capacitat d’aprendre dels altres, perquè narraríem la nostra vida posant-la en qui pogués fer-se la pregunta de com segueix la mateixa, ens posaria en qüestió i ens inscriuria cap a la qüestió fonamental dels misteris de la fi: Com segueix la història? Aquesta és la pregunta que es fa qualsevol infant si no es finalitza la narració del conte. L’art de narrar inclou la saviesa d’aportar el que ens manca per continuar, el que ignorem o que ens introdueixi en el dubte. Per tant la pèrdua de la figura del narrador pot significar més que la pèrdua d’una figura cultural o artística. Ens pot sumir en l’absència d’una figura que podria ser l’anàloga del pare i la mare al narrar contes. Gran part de la base del conscient inconscient de la fantasia infantil descansa en l’art de crear i influir en l’univers de qualsevol nen obrint-los les portes a través d’històries, i en la construcció d’aquest univers, es concita la creativitat en riquesa de matisos. Podríem fer la transferència d’aquesta analogia al món adult i podem extreure les diverses mancances que ens pot suposar. La imaginació és lliure.

Però les que més preocupació creen és el de la grandiositat de pèrdues que provoca la degeneració de la narració en un art circumscrit a uns quants monologuistes amb programa de tv. Quan penso en les històries que no han estat mai contades pels nostres pares i avis, o les que no van poder emetre els seus avantpassats per mor de guerres o avinenteses, i consegüentment les ensenyances que hi anaven contingudes… Però en un món global on els enllaços en línia i amb les grans migracions obertes, no s’aprofiten les grans possibilitats per compartir, una paradoxa ben inconfessable! Parlo de pertinences que es poden transmetre (tecnològicament mai ha estat tan viable) i que amb les pèrdues de la societat postmoderna caldria recuperar. Parlo, així mateix, de les memòries col·lectives que mai havien estat tan mancades, tan tocades de mort. Potser encara no en som conscients del que podríem recuperar, perquè el temps ens impedeix valorar el fet d’escoltar i dirigint-nos a la soledat més irremissible. En temps on estem lluny de la comunicació total, viatge en el que fracassem una i una altra vegada, necessitem recuperar els narradors  o, com a mínim, el fet d’ampliar els canals per possibilitar-la. Parlo de que podríem ampliar la comprensió mútua per generar un sentiment de comunitat mentre ens unim amb l’essència de la paraula, veritables simfonies que podrien conrear arrels de possibles nusos pel futur. I parlo també de donar veu a qui té qualsevol cosa que oferir, qualsevol proposta de diàleg, perquè tots duem un narrador dins.

La memòria és la que estem inhabilitant, com si estiguéssim desexercitant una important facultat, fins i tot a nivell cognitiu. Però el dany espiritual ens reporta un perjudici encara de major densitat i ens duu a un món que perd una escala bàsica i que hauríem de traspassar tots en la vida. Per qualsevol transmissió generacional ens servim de les narracions amb les que els altres ens conforten a través de les seves pròpies experiències. En elles creixem amb la memòria d’altres, aprenem per comparació, vivències, oficis, destreses i, fins i tot, en l’art de viure, en l’art de la paraula. Eina bàsica per evolucionar. Tot això és ben diferent si perdem aquesta transferència en tots aquests nivells. Aquestes són les pèrdues que ens provoquen grans sots en les nostres vivències, que sense narradors, ja no poden ser de la mateixa manera.

En les grans planícies de soledat actuals, deserts de comunicació monòtona, encara podem comptar amb testimonis com el de Benjamin que ens deixa el seu desconsol sobre la deriva que prenia la condició humana quan encara hi érem a temps. Almenys ens ha de ser més que valuós diagnosticar que la nostra ànima poruga va propiciar tals moviments. Alguna conclusió n’hem de treure, però, és en l’enormitat de la por a la mort on ens hem negat el tresor de la narració? En les absències dels misteris i de les èpiques contingudes en les històries més acollidores actuals estem més segurs? Ens salva aquest fet de la mortalitat? És aquest oblit regenerador que ens suposa una eina de creixement? Crec que és el moment de la possibilitat de contar-nos com ens va, són ara temps de donar-nos també el consol davant els dolors de l’ànima que es pleguen cada vegada més en ells mateixos. No som conscients que el poder del narrador alleugeriria moltes de les traces que ens obturen els estats d’ànim i ens aïllen de l’altre sense possibilitat d’entesa comuna. Per retornar a la paraula al seu ‘etern retorn’ necessitem narradors, o més aviat, noves formes de narrar-nos i d’escoltar-nos.

I així, d’aquesta manera, Benjamin continua de la cita que encapçala aquest article: el narrar todavía perdurará. Pero no en su forma “eterna”, en la secreta, magnífica calidez, sino en formas descaradas, atrevidas, de las que no sabemos nada”.

De nosaltres depèn que aquest atreviment, aquesta innovada forma de transmissió i d’intercanvis, ens segueixi reportant vida o que ens obri més sots per les grans estepes de l’experiència postmoderna.


[1] Benjamin refiere este dictum a lo que llama “sabiduría de opereta”, concentrando en él la resistencia que se opone en la época del fin de narrar a la precisión y prolijidad de la narración. V. infra, fragmentos 2 (4ºpárrafo), 3 (7ºpárrafo) y 4 (4ºpárrafo).

 

[2] Assaig que estava inclòs en el volum 2 de les obres complertes de Walter Benjamin;  Gessammelte Schriften; Frankfurt am Main: Suhrkamp,1991 (pp.438-465) on relacionava la fi dels narradors i l’inici d’una altra època per a l’experiència de la condició humana alhora que s’establia la diferenciació entre la narració i la novel·la, en els moments del declivi de la narració.

Anuncios
  1. No trackbacks yet.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: