Taller històries de vida; escola d’estiu de l’educació de persones adultes (I): Descripció

HISTÒRIES DE VIDA
Objectius:

  • Accedir a les possibilitats dels diferents significats del nostre passat i present
  • Construir identitat des de la metodologia narrativa accedint a la totalitat del ser

Continguts:

  • Autoconstrucció de la identitat, des del treball sobre la dimensió temps i els encadenaments que la paraula ens proporciona.
  • Propostes transformadores de la història de vida des d’una interpretació en una mirada on la paraula poètica pren protagonisme.
  • Històries de vida que responen als diferents personatges que portem dins, al llarg del temps.
  • Possibilitats metodològiques i didàctiques per a l’aula i en les relacions educatives.

Metodologia:

La metodologia es descriurà i combinaran entre les dues dimensions clau que marcaran els temps del taller:

1- Dialògica, amb una primera part d’exposició d’experiències per part del tallerista de diferents estils d’escriptura, i amb part grupal on construir els aprenentatges que es poden cercar des de les parts transformadores des d’elements narratius diversos que més ens interessin. Amb independència d’edats i nombre d’alumnes, cercarem quins són els nostres moments ‘cimera’ de vida, o en els que es destaquen, condicionen o generen ruptures. Possibilitat de poder recrear alguna part escrita i/o creativa sobre les nostres històries de vida.

2- Reflexiva, des d’on refer les dimensions expositives de diferents moments de vida, l’una de personal i l’altra la que es descriu entre les relacions interpersonals. S’experimentaran quins són els principals elements que es posen en joc, a través de l’art de la pregunta sobre aquests elements, en el moment en què ens presentem amb els altres els principals trets identitaris, i la influència que tenen alhora de les principals eleccions de la vida. Repensar les crisis, ruptures, alegries, aprenentatges, desaprenentatges, caràcters, personalitats, mites, orientacions, decisions, bloquejos, tòpics, justificacions, autolimitacions, punts forts i febles, etc.

Aprofundiment personal i trasllat a les possibilitats a l’aula de les històries de vida i de la narració i les mancances que desenvolupem per dificultats alhora de narrar-nos.

La educación es una liberación, la pedagogía una forma de producir la libertad, y tanto la educación como la pedagogía han de preocuparse no de lo disciplinar o producir saber, sino de transformar sujetos. No producir sujetos, sino llevarlos a procesos de transformación de su propia subjetividad.

Michael Foucault

 

Comencem a crear (II); què ens ofereix la infància com aprenentatge?

En l’article que ens precedeix, proposàvem un canvi de mirades per generar la millora de relacions pare – mare – fills – escola. S’entén que per la millora general de les relacions educatives en l’escola, i sobretot, en la família, que és l’absolut bressol de tot el que s’engendrarà, i per les nostres relacions, precisem de la bona comunicació que s’hi ha de produir entre tots els eixos citats, mitjançant una millora del llenguatge, és a dir, de la comunicació. Però des de fa massa temps hem abandonat les bones pautes (o les necessàries) per una comunicació que busqui entre aquestes mateixes fites que a tots ens mouen, els progressos dels infants i joves, l’evolució de la nostra societat, etc. Per això ens cal tota la col·laboració, tota la unitat i la bona gestió del conflicte, per poder avançar i millorar una institució on es donen i conflueixen tants estils i formes de fer.  I no és gens fàcil ara en temps de massa reptes, poder encaixar-ho tot. Necessitem confluir en el panorama educatiu per tal d’afrontar les dificultats i pensar que tots formem un col·lectiu que té a l’abast el repte d’avançar constantment, re – pensar i millorar la comunicació interna de tot un col·lectiu.

Per això ens cal retornar a l’art de la pregunta, al de la voluntat de voler canviar de mirada, al de tornar a solidaritzar-nos i al de remar junts per un fi comú i preuat. El que volem per a l’escola i en el món d’una educació del futur, és un repte de tots en construir entre tots, i participar en el joc de poder crear, en el joc de permetre el creixement i el desenvolupament, i generar la possibilitat d’arribar a ser persones lliures. I per aquest comès ens cal diàleg, però des de la unitat, des d’una nova gestió de mirada, del llenguatge, i també del que ens és més propi, des de la pell i l’expressió corporal, com a recurs extraordinari. No només amb paraules ens arribem a unir. Ens calen més recursos, més estímuls. Necessitem retornar als llaços perpetus del que ens fa més humans. I perquè no, ens cal una munió d’innocència, per poder acompanyar, en el joc, en la creativitat, i cap a un llenguatge ric en crear junts, en una proposta més rica emocionalment. Presentem uns diàlegs on la creativitat faci la guia i l’acompanyant ideal que ens desperti la nostra imaginació i recreï aquestes mirades que ens acostin als llenguatges ideals que permetin els creixements dels nens. No oblidem que als nens els cal una millor i major gestió del temps, i per tant de la paciència, més que a ningú. No ens mereix  tots plegats doncs tots els esforços possibles? I no ens caldria, així mateix, deixar de repetir el que no funciona? És per això que proposem aquí un camí cap a la creativitat i el diàleg, i construïm doncs des de dins el territori escolar.

Ce qu’il y a de plus profond, c’est la peau. L’idée fixe”. Paul Valéry

El lenguaje es una piel: yo froto mi lenguaje contra el otro. Es como si tuviera palabras a guisa de dedos, o dedos en la punta de mis palabras. Mi lenguaje tiembla de deseo.”[1]

Valéry parla de la pell, com el més profund, i en la paradoxa semàntica ho trobem fins i tot lògic. La pell aborda les connexions del sistema nerviós que ens condueixen pel més ancestral del nostre ser. En canvi la nostra relació amb el llenguatge tal com el coneixem, és molt més nova, i potser ni tan sols profunda, ni tan ben canalitzada. Però ens refiem sempre dels seus significats apresos també a l’escola, sense saber si l’altre també l’entén. I si intentéssim viure-les les dues plegades? Cos i llenguatge per experimentar en una comunicació més àmplia. Potser vivim des d’una escola que s‘ha separat d’aquesta realitat, i en canvi, potser són dues coses que viuen juntes i plegades. Igualment succeeix amb el temps, ja que és una mesura bàsica en la vida, i en les nostres actuals, vivim en un fragor constant sense que puguem adonar-nos del seu pas, ni de la seva evolució. La condició humana, com a condició corporal i temporal, com a mesura fonamental, comença quan ens n’adonem de tals dimensions. Vivim corporalment o no el temps? És la nostra biografia una experiència corporal? Vivim narrativament el temps i el nostre cos, o així hauria de ser, però seria desitjable millorar aquesta relació. I aquest és un punt de l’aprenentatge bàsic per poder fer un desenvolupament equilibrat i desitjable. Aquest és un exemple de com ens podem arribar a separar del nostre ser. I el llenguatge necessita del cos, si no s’esfuma, es torna estrany a un mateix: “El lenguaje se deteriora cuando está desvinculado del cuerpo. Se convierte en algo falso, endeble, superficial.”[2]

Perquè hi ha dues formes de veure les coses. Dues maneres de mirar l’educació. Una que ja s’ha assajat i que no ha fet més que generar necessitats de desaprendre emocionalment, i la que ens podem permetre a partir d’ara, en un seguir indagant les millores que cal anar creant en el nou paradigma. I el mestre Bárcena ens ho mostra de nou en el seu magnífic “El delirio de las palabras” que recomano fervorosament. Unes paraules que engendrarem sense que, fins al moment, caiem en el compte de que el nostre és un espai d’experiència on el que bàsicament desitgem és passar per aquest món essent feliços:

Ese mirar busca que el cuerpo se ofrezca como cosa, en su pura objetividad como un lugar de apropiación, como aquello que podemos capturar, disciplinar, educar, registrar u observar, encerrándolo en unos conceptos que seguimos destinando a decir la esencia de la cosa, pero no los acontecimientos. En esa mirada, parece que la intención es volver al fin adulto, un cuerpo que ha abandonado definitivamente su infancia. Frente a ese mirar, ¿es posible todavía una recreación del cuerpo en sus gestos, en la escritura, en un modo otro de hablar, de leer y de moverse? ¿qué se puede aprender todavía del cuerpo, como lo todavía no conquistado o lo imposible por dominar, observando con atención el cuerpo al cuerpo que sufre cuando está enfermo, cuando se duele, cuando grita de placer o parece enloquecerse cuando se comunica con la danza? ¿no regresa al cuerpo entonces como un espacio de experiencia?”Bárcena, F. (2003). El delirio de las palabras. Barcelona; Herder; p.213

Ens cal doncs seguir indagant? Us convidem a fer-ho sempre en família i en el col·lectiu que vulgueu.


[1] Barthes, R. (1999) Fragmentos de un discurso amoroso, Madrid, Siglo XXI Editores, p.82

[2] Sontag, S. (2002) La estética del silencio”, en Estilos radicales, Madrid, Suma de Letras, p.39

Comencem a crear (1); Què ens ofereix la infància com aprenentatge?

Agraeixo profundament la inspiració aportada per Fernando Bárcena en “el delirio de las palabras“.

En un món que cada cop es sembla més als episodis apocalíptics, de pèrdues en dos dies de lluites llargament conquerides amb el suor de pares i d’avis, de benestars que poden quedar en l’oblit, ens trobem amb el deteriorament de les relacions de l’escola, les de la família i ens rodeja un cúmul de dificultats que ens enrareix l’ambient i ens endarrereix en conquestes de cara al futur, esperem despertar reflexions necessàries sobre com intentar millorar el territori familiar, des d’uns models possibles que plantegem aquí.

I per escriure aquest article compto amb dos ajudes incommensurables: el Ferdydurke de Walter Grombowicz, del qual n’extrec un fragment ben esclaridor a continuació, i el Fernando Bárcena de la poètica pedagògica en “el delirio de las palabras. Ensayo para una poética del comienzo“:

“Yo era -¡ay de mí!- un adolescente, y la adolescencia era mi única institución cultural. Doblemente atrapado y limitado: una vez por mi pasado infantil del que no podía olvidarme; otra vez por el concepto infantil que otros tenían de mí, esa caricatura de mí mismo que ellos guardaban en sus almas (…) sino así como soy… que debía de manifestarme y expresarme en mi forma propia y soberbiamente soberana, sin tener en cuenta nada que no fuera mi propia realidad interna. ¡Ah, crear la forma propia! ¡Expresar tanto lo que ya está en mí claro y maduro, como lo que todavía está turbio, fermentado! ¡Que mi forma nazca de mí, que no me sea hecha por nadie!”. Ferdydurke, Grombowicz, W. (2001) p.36-7.

Aquesta és una problemàtica de la que no podem fugir, la de la infància perduda en una eterna pèrdua de la forma natural  – encara que inserida ja per sempre en el nostre interior – que caracteritza l’adolescent: el nen, que ja no tornarà, i el conflicte que genera, turbulència que anuncia tots els combats futurs i els dilemes en els que no ens atrevim a traspassar o que ens obliguen a travessar de puntetes, il·lustració de que la adolescència és un desert entre l’oasi de la infància i les complaences enganyoses de l’adult.

Però ara que ja ens hem acostat a una realitat infantil, comencem a preguntar-nos en el nostre lloc d’adults. Perquè ens costa tant de comunicar-nos amb la infància? On es troba la dificultat? Com plantegem les relacions entre la disciplina o les llibertats? On es troben els debats i quines preguntes plantegen? Com orientar o acompanyar com a pares i educadors el canvi constant de la infància i l’adolescència? Bárcena ens parla de la necessitat de deixar-nos ensenyar per la infància, per re – orientar la nostra acció i memòria (que sens dubte significa desaprendre) i sobretot a través de la imaginació per acostar-nos a ells, com a estratègia ben assolible. En un gir ben plausible, donades les onades de problemes actuals, proposem un nou model que encararia un repte apassionant i que comportaria un nou model de relacions, partint d’una noció de la idea que en tenim de nosaltres mateixos que molts cops no és la més adient per oferir o escoltar. Ens cal redefinir la nostra relació des dels adults que som i deixar-nos portar per la imaginació aquella de nens que encara no hem oblidat en el nostre present. Ens cal redefinir des d’aquest prisma, des d’uns nous valors i conductes, que vulguin realment acostar-se als ideals de la nostra imaginació, sense que s’interposi el rol d’adults, d’educadors o de pares. Un art des del que imaginar i proposar creativitat des d’una relació realment estimulant. Adult – fill però sense etiquetes que comprimeixin la relació.

Cal redefinir la nostra mirada, fins i tot en la mirada de la certesa, en la certitud de la mirada infantil, per acostar i practicar l’art dels desitjos immersos en els jocs encara no educats per la cultura adulta. Una mirada adulta de la infància és una mirada adulta. Ens cal una mirada creativa i retornar a la vivència directa. Un bon exemple d’això el tenim en:  “Friedl”: “si deseamos encontrar placer y provecho mirando dibujos infantiles, debemos primero reducir al silencio nuestros deseos y exigencias en materia de forma y contenido, y atender, abiertos, a lo que nos presentan”.[1] Es tracta d’aprofitar constantment el saber dels qui no estan contaminats, sense que procedeixi de la disciplina, i sí de la creativitat deixant aflorar el que realment flueixi.

Ver la infancia como tiempo instrumental para una finalidad que está más allá de ella es verla como fase carente de sentido por sí misma, es de dejar de verla como una cierta praxis”. P.116

Infantilització i pedagogia és el procés artificial i extern de la cultura i vida social que incapacita per pensar per si mateix i per tenir ideals propis. El mateix que ens ha dut lluny de la natura, de l’ànima o del joc i del riure. També de l’art de viure, per tant, ens cal recuperar les forces i les essències pures. Grombowicz ho denomina immaduresa la que nos es natural como hombres, a una especie de potencia dionisíaca que, como fuerza inferior, presiona hasta romper la máscara, la Forma (infantilizada y banalizadora) que las convenciones sociales obligan a adoptar para estar normalizados. Esta fuerza inferior, e interior, ese impulso alegre y vital, esa inmadurez no es otra cosa que la vida tal y como se expresa en su propio arte: un arte de existencia. (…) podemos tomar distancia frente a la forma, reconocer que no seremos auténticos y que todo lo que nos define no proviene directamente de nosotros sino que es producto del choque de nuestro yo y la realidad exterior”. Vista així cal tenir comprensió pels alts i baixos que contemplen els anars i venirs dels joves, i perquè no dir, de qualsevol ésser humà. Així que convertim-nos en una mica “immadurs” al seu costat. el món de la infantesa és seu.

La distancia de la forma que s’aprèn en un exercici de aprehensió d’un mateix, un dilema que consisteix en desaprendre el que se’ns imposa i que ens allunya constantment d’un mateix en les nostres vides actuals, o en una apropiació d’un mateix. Aquest és el dilema pel qual normalment parem en la primera opció per comoditat, o que ni tan sols ni percebem. La forma a través de la paraula, de la infància robada, d’una alegria cap a un nou començament.

Proposem doncs, nous dilemes, noves fornades de reflexions d’aquestes característiques que es desperten des del nou model familiar a proposar, des del de les noves mirades, des de les quals desaprendre, per aprendre el valor d’haver fet l’esforç d’entrar de ple en les necessitats de qui ens clarifica on tenim l’univers de viure plegats, i el sentit de fer les coses d’una altra manera, per no cometre els mateixos errors del passat, mentre ens proposem els aprenentatges per no caure en els deserts d’aquests silencis actuals.

“Se trata, entonces, de volvernos extraños para nosotros mismos para vernos y mirarnos mejor. Se trata de cerrar los ojos, de volvernos problemáticos y reconocer nuestro misterio, para, con los ojos cerrados, mirarnos de otro modo. Mirarnos de otro modo sabiendo que delante está lo visible, lo que se nos muestra, y que detrás de nosotros se encuentra lo invisible. “Más allá de lo visible, la muerte. El ojo está orientado absolutamente”.[2]

Continuem en breu pensant en repensar propostes que ens segueixin motivant pel viatge de l’aprenentatge.


[1] Dickers-Brandeis, F. (2000) “Dessins d’enfants”, en Makarova E. (Resp.) Friedl Dickers-Brandeis, Paris, Somogy Éditions D’Art, p.115 (arte-terapia de Friedl)

[2] Noël, B. (1988) Journal du regard, ob. Cit., p.17

El llenguatge, el ser i el diàleg (I)

Iniciem unes converses sobre una necessària proposta. Una proposta cap a l’alliberació. De com definim els espais que ens configuren en la nostra identitat i el nostre ser. Però, des de quin ens “es – devenim” ser? Aquest espai és el llenguatge. I quin és el llenguatge en el que ens fa esdevenir?: “Es decir, en lugar de constituir un sistema de signos homogéneo, el propio lenguaje se sabe en el ser , mientras que éste, por su parte, irrumpe en aquél gracias a la voluntad de sentido que acompaña a toda ejecución discursiva.[1]”, que per tant, entre el llenguatge i el ser es proclama la relació de constitució – i relació mútua per la voluntat de sentit – per la pròpia voluntat que establim els humans d’inscriure’ns mediant el ser que s’inclou a sí mateix amb el llenguatge que inicia l’acció de sí mateix. Una identitat que per Ricoeur es pot incloure des de la fenomenologia, gràcies al relat com a recurs de l’hermenèutica del ser gràcies a la institució llenguatge.[2] La identitat doncs troba en el relat la designació i la restitució cap al sentit on el ser pot conformar-se de la seva relació definitiva en un sentit, mediant la referència clau on inscriure’s a través de l’acció de la pròpia experiència, i que es lliga des de la comprensió en la fenomenologia, gràcies als relats que ens contem i que lliguem reflexivament des d’una relació amb el món, i en l’altre.

Però em volia detenir en aquesta reeixida expressió de Gabilondo introduint Ricoeur en la introducció de “Historia y narratividad” sobre el llenguatge: “(…) se sabe en el ser mientras que irrumpe en aquél gracias a la voluntad de sentido que acompaña a toda ejecución discursiva”.

Al marge de la relació amb l’altre, i la constitució de la nostra pròpia identitat en cada concreta relació, hi ha la gran qüestió sobre els nostres autodiàlegs amb nosaltres mateixos, que esdevenen el germen del nostre ser. Uns pensaments que, tot i no ser relats, sí que són una forma de llenguatge que han de germinar en el diàleg i que, per tant, esdevindran algun dia en alguna forma de relat o, fins i tot, qualsevol forma fora dels marges de l’exposició realista, o sigui, la poesia o la ficció, o altres. Cal doncs fer la reflexió sobre la forma en que es va crear la nostra identitat i que dóna origen a les nostres actituds reflexives, de les quals hem de recolzar tota comprensió de nosaltres mateixos. I és en la voluntat de sentit on el poder d’indagació es detecta en la recerca de nosaltres mateixos. Per tant, abans de la execució discursiva (tal i com l’al·ludeix Gabilondo en la introducció del llibre de Ricoeur) pròpia del llenguatge humà, cal rescatar una identitat mentre practiquem el discurs i la relació oral amb l’altre, però que es recull prèviament després d’una fixació orientada al sentit, gràcies a una voluntat de coherència cap a nosaltres mateixos, és a dir, en una acció que s’ha de construir en sí, mentre el llenguatge origina l’espai concret en el ser on vaticinar – se aquest sentit. Un generar- se mentre alternem el conflicte amb un mateix a poder accedir a sí mateix, i originem aquesta identitat mentre arribem a una il·lusió, a la totalitat, a allò que esperem d’un mateix, no sabent que allò és la totalitat o la pretensió de completar la millor versió d’un mateix.

Per tant, ens cal la dimensió discursiva, en tota projecció personal, social, executiva, i actual, que s’ha de traduir en la socialització, en les nostres accions, i en conseqüència, projeccions que ens han de descriure els nostres reeixirs en la vida. Però en l’espai discurs, hi haurà hagut d’assolir – se la dimensió identitària des d’un llenguatge que s’adscrigui al projecte vital d’un mateix. El que s’adjunta a una forma personal de caràcter, però també als límits del propi jo, a les recerques i misteris o incerteses en les que ens trobem.

La dimensió discursiva doncs, és un element clau i configuratiu, per a la identitat com a moment previ, i com a apropiació i en tota totalitat a la que vulguem accedir. Sobretot en el que configura els moments identitaris, ja que ens retornarà a moments de construcció, i ens fixarà en moviments clau que han d’esdevenir una identitat no inamovible, però que marcarà tendències  en l’apropiació possible en el futur, en les eleccions que ens han de suggerir-nos la reflexió, i en els diàlegs progressius que afegiran els moments creatius des del llenguatge que ens proposaran el sentit, la voluntat i l’elecció vinculada al que ens proposem com a projecte de vida. Un llenguatge que ha de ser tota una alliberació.


[1] Ricoeur, P.; Temps et récit, I, pàgs 118-9 (trad. Cast.: pág. 154). Dicha idea, de raigambre estrictamente fenomenológica, aparecerá posteriormente en reiteradas ocasiones en su análisis de la identidad personal: “Lo Otro no es sólo la contrapartida de lo Mismo, sino que pertenece a la constitución íntima de su sentido… la autodesignación del agente de la acción parece inseparable de la adscripción por otro, que me designa, en acusativo, como el autor de mis acciones” (Soi-même comme un autre, pág. 380; trad. Cast.: pág. 365), en Introducción de Angel Gabilondo y Gabriel Aranzueque en P.11, en Ricoeur, P.; (1999) Historia y narratividad; Paidós, Barcelona.

[2] “Cuando nos situamos en la esfera narrativa, el papel que asume en su planteamiento la función referencial sigue siendo preponderante. El mundo del texto que habilita la enérgeia mimética del relato no pone de manifiesto únicamente el ser como en el que se desenvuelven con mayor o menor criterio sus personajes: el simulacro tejido por la ficción afecta de un modo radical a la configuración de nuestra propia experiencia temporal y de las articulaciones simbólicas de la acción que moldean nuestra comprensión práctica. La lectura es el cauce mediante el que se lleva a cabo esa transgresión regulada de la Lebenswelt del receptor, de su ser en el mundo”. Introducción de Angel Gabilondo y Gabriel Aranzueque en P.11, en Ricoeur, P.; (1999) Historia y narratividad; Paidós, Barcelona, 

Las redes sociales, encierros y insumisiones

“Acabo de terminar mi encierro en esta habitación hikikomori y tengo la sensación de haber gastado una enorme cantidad de tiempo en una caverna de Platón con paredes color melocotón”. La artista australiana de origen asiático Eugenia Lim describe su encierro de siete días en una habitación, creada para este propósito en la galería West Space de Melbourne (Australia).

Nos encontramos entre un mar de repercusiones, reacciones y en medio de posiciones ultraenfrentadas sobre el tema de las redes sociales. Según en que lado estemos ya tendremos una opinión fija. Así que todos ya tendremos nuestra vivencia y una clara posición sobre la cuestión. En pocos días hemos podido encontrar en el suplemento de tecnología de “El País” dos buenas muestras que pueden representar, por un lado los peligros con los que los contrarios a las redes sociales se frotarían las manos: una artista que se encierra una semana para experimentar, en su “encierro voluntario”, los posibles efectos comunicativos, con la sola compañía de teclados, pantallas y mouses, del que tenéis aquí su resultado posterior mediante entrevista:

http://tecnologia.elpais.com/tecnologia/2012/04/01/actualidad/1333295945_686593.html

Por otro lado, y en el otro polo, la insumisión de las redes sociales nos es mostrada desde casos, de urbanitas que siguen comunicándose desde el móvil pero lejos de facebooks o de los smartphones. Por un lado una artista que reflexiona desde el extremo de la compulsión y por otro, nos es representada la resistencia forzada, casi heróica, en no dejarse apresar por una de las dictaduras más evidentes del poco recorrido siglo xxi, y que nos denuncia sobre los peligros sin que se positivize desde los debes de toda esta deriva de la tecnología ya sin marcha atrás posible. Aquí es visibilizado una parte del amplio colectivo de 16 a 45 años y parece que esa insumisión es del 9% como nos ilustra el artículo:   http://tecnologia.elpais.com/tecnologia/2012/03/23/actualidad/1332525973_489697.html

En todo caso nuestra intención es que se reflexione y se ilustre con diferentes realidades, y que en todo caso, sin querer instalarnos en una fácil posición de crítica destructiva, desarrollamos una opinión favorable más bien en que se use también el tiempo para otras vías de comunicación para que no urda el tejido social de una forma tan totalitaria, tal que a menudo nos aisla tanto de la realidad, o amenaza tanto con hacerlo.

Iniciamos con este artículo visiones de las redes sociales como necesario ejercicio para buscar una difusión que nos mueva a todos a, por lo menos, a modos de buenas prácticas y a la ausencia de compulsivo consumo.

Formació professional en dies de vaga i atur generalitzat

A les portes dels 6 milions d’aturats, mentre ens intenten colar l’enèssim gol per l’esquadra als treballadors – amb una reforma laboral que dinamitarà tot dret laboral (deixem-nos estar d’eufemismes) – i en la vigília de la vaga general que més mobilitzarà a la població de l’estat, parlem de la formació professional. Per les persones que volen solucions, cal veure si és possible de col·laborar – entre totes les instàncies que hi participen – en la possibilitat de fer-nos forts en l’assessorament de les persones que més patiran els ajustos i re – ajustos que ens van sotmetent. Estic pensant en que tots els patim aquests re – ajustos, ja que és l’estat del benestar és el que se’n ressent!! Però no deixo de pensar, sobretot, en els joves i en les persones que no disposen de formació ni qualificació professional alhora d’afrontar la recerca de feina. Si ja era difícil en el passat, el bloqueig general actual en les empreses i tots els temors estructurals i cojunturals, que no fan més que ampliar-se, converteix la situació en una ampliació de sensacions que els més vulnerables. Per això cal re – pensar els recursos per donar en primer lloc una orientació i recursos en poder disposar d’una xarxa que ajudi als joves i persones que no accedeixen a l’ocupació en poder generar-los possibilitats.

En segon lloc cal iniciar el repte de possibilitar ofertes formatives atractives i adaptades a les possibilitats reals del mercat laboral, però pensant també en un alumnat que està inflat de tecnologies i que haurà saturat en poc temps els pocs sectors de nous jaciments. Cal augmentar la competitivitat de tots els sectors de la formació professional com a factor clau per a la millora dels processos conduents a la millora de l’ocupabilitat, i no només a una certa sensació d’esdevenir en una obligatorietat d’una formació com a cangur pels aturats en franca crisi.

vegeu a continuació l’observatori de la FP a Barcelona i un continu de recursos que ens caldrà conèixer:

http://www.fundaciobcnfp.cat/fp/observatori-fp-2

i accediu a algunes notícies del numero especial monogràfic d’educaweb; perquè vegem que no tot és negatiu, i quines portes ens cal obrir:

http://www.educaweb.com/noticia/2012/03/26/gobierno-aprueba-nuevos-titulos-fp-transporte-carretera-animador-audiovisual-caracterizacion-maquillaje-15393.html#utm_medium=email&utm_source=formacion-profesional&utm_campaign=monograficos&utm_content=&utm_term=

Taller joventut i autobiografia

“en los años de la madurez pocos hombres saben, en el fondo, cómo han llegado a sí mismos, a los propios placeres, a las propias concepciones del mundo, a la propia mujer (…). Algo ha actuado en ellos como un papel matamoscas”. Robert Musil.

“se debe empezar a perder la memoria, aunque sólo sea fragmentos de recuerdos, para entender que en ella consiste nuestra vida. Sin memoria la vida no es vida. Nuestra memoria es nuestra coherencia, nuestra razón, nuestro sentimiento, incluso nuestra acción”. Duccio Demetrio, la autobiografía como curación de uno mismo,1995, paidos

CONTINGUTS DEL TALLER:

RECERCA DE TEMÀTIQUES O CATEGORIES:

EL JO: EL DOLOR. L’EXPERIÈNCIA. LA VIVÈNCIA. EL RISC I LA POR:

Incapacitats i barreres.
Il·lusió i rencor.
Dificultat i senzillesa.
Confusió i claredat.
Risc i por.
Abandó i tensió.
Seguretat i dubte.
Interès i avorriment.
Perseverança i derrota.
Confiança i derrota.

METODOLOGIA DEL TALLER:

Des d’una metodologia dialògica i evidentment oral fomentant la reflexió, intentarem disseminar tots els coneixements que es poden extreure de tot el saber inclòs en l’autoconeixement, i de totes les reflexions que ens calen per poder-lo desenvolupar. Alguns dilemes que hem mencionat ja ens donaran pistes, i les propostes que seguirem a partir d’aquí ens permetran obrir pas a un debat i una sèrie de preguntes sobre aquests temes que cito a continuació:

A) Caràcter inefable del jo i de la pròpia virtud i el sentit de vida.
B) Dialèctica i oralitat, per l’acció: del jo i el ser al fer. (“para ser capaz de hacer algo, uno debe ser algo”).
C) Qui sóc? Idees de nosaltres mateixos. Som singulars i únics.

Els alumnes hauran de realitzar un escrit en els que descriguin alguns dels objectius que hem proposat des dels quals es pronunciïn sobre la seva identitat i reflexionin en el seu projecte de futur. S’explicarà tota la proposta d’objectius pels que entenem tota persona ha de superar.

OBJECTIUS PRIORITARIS:

DETECTAR IMPEDIMENTS, DIFICULTATS, BLOQUEJOS, RESISTÈNCIES, OBSTACLES EN LA NOSTRA NATURA DEL JO I EN ELS DIFERENTS JOS AL LLARG DE LA VIDA.

POSICIONAR-SE EN ELS DILEMES QUE ES DESCRIUEN EN TOTS ELLS.

DESCRIURE ALGUNS D’AQUESTS DILEMES I DISCERNIR SOBRE EL SEU ORIGEN: CARÀCTER VS. PERSONALITAT, AUTOENGANY, RELACIONS AMB L’ENTORN.

DETECTAR ELS PUNTS FORTS ON PODER PROCEDIR CAP A L’AUTODOMINI:

COMPROMÍS (ORIENTATS, FERMESA, RICS I PROFUNDS). EXPERIMENTACIÓ, IMPLICACIÓ, EXCLUSIVA, FORMA I CONTINGUT.
TOTALITAT (CONSCIENCIACIÓ, ESTIMULACIÓ, ALLIBERACIÓ I CAPACITAT DE REFLEXIÓ I APROPIAMENT). EL CANVI I LA TRANSFORMACIÓ (MÓN DE POSSIBILITATS). DOMINI I RECERCA D’UN MATEIX.

VEU I VOCACIÓ. LLENGUATGE.

TACTE: PERCEPCIÓ, DISCERNIMENT I CONEIXEMENT PROFUND. ENTRE CONEIXEMENT I ACCIÓ. VIVENCIAR L’ESPAI, EL TEMPS, EL CÓS I LA RELACIÓ AMB EL MÓN.

MEDIS D’EXPRESSIÓ: L’ART.

“La libertad supone responsabilidad. Por eso la mayor parte de los hombres le temen tanto.”
“Los espejos se emplean para verse la cara; el arte, para verse el alma.”
“El alma es un don demasiado precioso como para que Dios se la dé al hombre por nada. Éste ha de ganarla, siendo o haciendo algo.”
“Ahora ya sabemos que el alma es el cuerpo y el cuerpo, el alma. Nos dicen que son diferentes porque quieren persuadirnos de que podemos quedarnos con nuestras almas si los dejamos esclavizar nuestros cuerpos.”
George Bernard Shaw (1856 – 1950)

En la segona part del taller indagarem sobre la proposta de l’autobiografia i el seu exercici, des de les diferents propostes expressives que existeixen. Explicarem de quins recursos disposem i indagarem en alguns. A continuació rescatarem les raons per les quals algunes persones detecten parts inèdites de les seves personalitats. Per això explicarem els conceptes de resiliència i identitat que són fonamentals, tot i que ja han sigut explicats. La resiliència verbal i la memòria identitària es conforma de processos de felicitat i d’esdeveniments agradables, això reorganitza la memòria AB a través d’una mena d’entrenament.

El primíssim fil que uneix l’ànima i el cervell: el cervell és sempre nexe entre les percepcions biològiques i les representacions mentals. A propòsit de poder crear el nostre propi univers de representacions i ens poguem reorganitzar-lo.

“los ojos de mi alma y de mi cuerpo no tienen lenguajes diferentes …”

“…mi cuerpo está hecho de tu arcilla.”…es por ello que sólo se puede vivir revestido de un manto de palabras. Aragon, le fou d’Elsa, Gallimard, “poésie”, Paris, 1963, pàg 160.

DE CUERPO Y ALMA (BORIS CYRULNIK)

POSSIBLES TEMES PER SEGUIR INDAGANT:

DIMENSIONS I EFECTES TRANSFORMADORS DE L’EXERCICI AUTOB.:
1- CAPACITATS, PERCEPCIONS, IL·LUSIÓ, LIMITACIONS I VOCACIÓ I VEU CAP A L’EMANCIPACIÓ.
2- POSSIBILITATS NOVES DES DE L’APROPIACIÓ DE LA VEU: DESCOBRIMENT I DESEMMASCARAMENT.
3- ACTE GENERATIU EXISTENCIAL.
4- DOBLE VESSANT DEL PROCÉS CERCANT UNA VEU INTERIOR I L’EXPRESSIÓ.

FINALITATS SOBRE LA REALITZACIÓ EMANCIPADORA I INTERACCIÓ AMB L’ALTRE:
1-PARAULA, POESIA I ESTÈTICA O NARRACIÓ I EL CANVI EN L’INDIVIDU.
2-SAVIESA I ÀNIMA HUMANES: OMBRA I REALITAT.
3-DIÀLEG I ENSENYANÇA DEL PODER LITERARI I DE L’ESCRIPTURA.
4-L’APROPIACIÓ DE LA VEU COM A ELECCIÓ DE VOLUNTAT.
5-ERROR I INCERTESA COM A IDEES FONAMENTALS DEL ‘JO’.

 Nuestras manos buscan la palabra no dicha